Seny o covardia?

Per la meva part he de saber admetre que, de vegades, qualsevol alè de valentia pot esdevenir temeritat. Som fill d'una generació atemorida amb motius sobrats per la violència dels assassins aquells, els feixistes d'uniforme militar o camises blaves amb jou i fletxes brodats en vermell damunt el cor de bèsties, dels que no he estat a temps de veure en directe les malifetes extremes, afortunadament, però sí de conèixer-los cara a cara, veure'ls per la fusteria de mon pare, i poder observar la seva prepotència que ara sé criminal, i aleshores, en la meva infantil ignorància, sols em semblava injusta. Ho he vist. He vist massa homes honrats acalar el cap i estrènyer el barram. Fa molt mal esser coratjós si saps de bona tinta que això, anar de valerós, et pot costar la resta dels dies de la teva vida. Respectem-ho. El poemari Perquè cal ser covard de Josep Melià i Pericàs anava per aquí, els anys seixantes. El vaig llegir i ho vaig entendre. Cal tenir la por controlada necessària per assolir la valentia de sobreviure i continuar la pacífica revolució mitjançant la paraula, el poder de convicció, la evolució caparruda cap a l'enteniment sempre que sigui possible.

Analitzar punt per punt tots i cada un dels motius que han duit a mitja humanitat a haver de posar-se en guàrdia de l'altre mitja és la qüestió, el greu problema. Matar les seves famílies, enderrocar les seves ciutats, i és igual, els ho reconstruirem i ens ho pagaran amb petroli... Esperar després que ens estimin més, sona a collonada, no ho troben? Fabricar espases més llargues que els adversaris és la conseqüència de la mala consciència, la por irracional, i mai condueix a la solució, és una bolla de neu que creix i creix i sol esclafar els mateixos que l'empenyen. Aqueix sistema mena a qualque pic haver de parar bales amb les mans, aixoplugar-te de la metralla sols aclucant els ulls. Ostres i no ho saben veure!

Per això mateix quan sent a dir que el Papa fa com que disculpar-se de certes incontinències verbals, quan llegesc que a qualque poble valencià com aquell que no fa res han suprimit de les festes «actes ofensius a Mahoma», quan m'arriba la notícia que la Associació dels «Moros i Cristians» d'Alcoi, que han anat a desfilar a la Cinquena Avinguda de N.Y. (EEUU) convidats per l'ajuntament d'aquella ciutat per celebrar no sé què de la «Hispanitat», sols hi han anat els «cristians» i els «moros» han quedat a ca seva, al·legant que ho feien per donar agilitat a la desfilada... Quan tot això i més que no sabem passa pel món, tanmateix dins el meu cervell m'hi cova un dubte: aquest: és un punt d'inflexió, del pas de la veu d'un to a un altre, un símptoma de comprensió i una primera passa dirigida al degut respecte cap a una gent i una cultura que resulta mala d'entendre des de la nostra òptica occidental? O, tal volta, i m'agradaria equivocar-me, es tracta solament de por, de covardia pura i dura? Atrició o contrició? Refredar motors, passa enrere i parlem-ne, o abriga't que s'acostarà calabruixada...? És una primera passa cap a la intel·ligència o potser el contrari, allò tan antic de quan érem al·lots i anàvem a treure nius: callau, no faceu remor i agafarem la vella? Vostè mateix, benvolgut lector.