Crec que va ser en Cañellas, don Gabriel, (si no és així, que me perdoni) que en un mitín per un poble de la Serra Nord va dir que un dels moments més traumàtics i desagradables per a un mamífer era el de la desmamada. (Devia ser quan els socialismes felipistes manaven a Madrid i els peperistes aspiraven a descavalcar-los; per això va dir, pam envant, pam enrera: «hem de desmamar els socialistes»). Potser tenia raó, però també, i ho dic quasi per experiència pròpia, n'hi ha d'altres, de desagradables (i no me referesc a aquests trascendents de pèrdua d'un esser estimat o d'afrontar una malaltia irreversible... ni res d'això...). Un d'aquests moments és quan descobreixes que alguna cosa que t'han ensenyat a l'escola és una autèntica mentida. Que el mestre t'ha estafat! És, des del punt de vista de l'aprenent, un moment de ràbia i d'impotència... Això, que potser m'ha passat com a alumne, mai, almenys que en sigui conscient, no ho he viscut com a mestre. I, mirau per on, ara m'ha tocat menjar morena! I, com que me pens tenir dos dits de front, ara patesc pel mal tràngol que passa l'exalumna i per estranys efectes de la propitat transitiva, o la que sigui, també patesc com si el timat hagués estat jo. La culpa no és meva, ni tampoc dels meus no sempre suficients coneixements acadèmics... La culpa, i no és voler evadir responsabilitats, és del Govern Balear, més en concret de la Conselleria d'Educació i Cultura.
M'explicaré. Fa quatre cursos vaig tenir un grup de 4t d'ESO amb alumnes de necessitats educatives especials... Vaig intentar atendre'ls tan bé com vaig saber. I la veritat, i sense pecar de triomfalismes, alguna cosa vaig aconseguir. Per exemple, que una alumna aconseguís escriure sense ajuntar les paraules i que aquesta mateixa, a força de repetir-li-ho fins a l'infinit, no m'escrivís la paraula guapo sense que semblàs extreta d'un missatge de mòbil. Que aquella forma, li vaig explicar, la podíem considerar vàlida en alguns aspectes col·loquials però l'havíem d'evitar en els escrits de caire formal. Ara, n'estic segur, si ha contemplat aquestes tanques publicitàries que la Conselleria d'Educació ha espargit per les Balears per les vores de la carretera, me deu estar maleint i qui sap si no l'envaeix un sentiment de frustració terrible perquè jo la vaig enganyar... Perdona'ls, Sara, perquè no saben el que es fan...
He de dir que aquesta anècdota és segurament l'element més secundari d'aquesta campanya publicitària, però m'ha ferit de ple. Són molts els ensenyants, en el meu redol no n'he sentit cap que hi estàs a favor, que s'hi han manifestat obertament en contra. Ja sé que algú, publicista o no, manual en mà, pot dir que aquesta campanya ha aconseguit l'objectiu de tota publicitat: cridar l'atenció. Ara bé, desmuntem aquest parany, voleu dir que ha augmentat, gràcies a aquesta campanya, l'interès per la formació professional. En tenc els meus dubtes. Més aviat, som del parer que allò a què ha contribuït ha estat a devaluar socialment la formació professional, a obrir molt més l'escletxa que hi ha entre els estudis considerats «bons i prestigiosos», el batxillerar i la universitat; i els considerats «alternatives de segona via...». ¿Són els únics destinataris de la formació professional aquells alumnes que només saben produir i entendre missatges com el que està estampat a la tanca publicitària?
D'altra banda hi ha més interrogants a resoldre. És, l'emprat a les tanques, el registre més adequat? En podríem tenir els dubtes si allò que s'anunciàs fossin beneitures multicolors; però podem afirmar rotundament que no és el registre adequat per a un anunci que du la signatura de la Conselleria d'Educació i Cultura. Una institució docta i il·lustrada ha de ser, mutatis mutandis, com la dona del Cèsar... Aquest anunci, a més, està en plena contradicció amb els postul·lats educatius del PP. No parlaven, en la seva croada contra la LOGSE, (alerta, jo no m'hi jug un pèsol a favor dels resultats reals de la seva aplicació, però sí de la filosofia que la inspira) de la cultura de l'esforç, o de la necessitat d'aixecar el nivell educatiu? Quina contribució fa, aquest missatge tan fàcil i simplista, a la cultura de l'esforç? Com s'eleva, amb misstages com aquests, el nivell competencial del nostre alumnat? ¿Com quedam la majoria de docents que ens esforçam a corregir faltes d'ortografia i d'expressió, que lluitam perquè els alumnes sàpiguen expressar-se en correcció, cohesió i coherència? No és una desautorització pública dels nostres ensenyaments? No és reduir els nostres esforços a la categoria paupèrrima de mania personal?
Perdona'm, Sara, exalumna estimada, ho vaig fer amb la millor de les meves intencions...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.