Esquerra i l'Estatut

Si a un partit de futbol que ja s'apropa al final amb empat a zero, un defensa cedeix la pilota a un davanter contrari en el punt de penal, pensarem que el defensa encara no ha escorxat la moixa que va aplegar vés a saber quan. Un altre contrasentit? Si entren lladres a casa vostra, arramben amb tot el que poden i quan ja són a la porta, que se'n van satisfets, la padrina es treu la clau del rebost de la faldriguera del davantal i els recorda que s'han oblidat de les sobrassades, arribareu a la conclusió que la padrina fa catúfols. En ambdós casos, aplicareu la lògica. Doncs bé, si Joan Lladó ha anunciat que ERC pensa esmenar a l'alça l'estatut de les Illes Balears, tan aviat com comenci la seva discussió definitiva a Madrid, entendreu que li falta un bull. És a dir, recorrereu al sentit comú. Tanmateix, la lògica, en aquest cas, us farà ésser injusts. Lladó és una persona absolutament sensata que porta a terme una feina admirable des de la presidència d'ERC (Illes). I tampoc no ha begut de més ni fa catúfols. Aleshores, per quin motiu s'equivoca de mig a mig, Lladó, tot proposant que Madrid ens ompli les beaces? No ho sé. Molt possiblement ha deixat parlar el cor, sense tenir en compte que el cor ens traeix sovint. Lladó aspira que l'estatut de les Illes Balears no sigui gasiu, com vol el Partit Popular, ni una mena de no sé què, com voldria el PSOE, sinó que tingui cara i ulls i assoleixi un sostre de competències semblant al de Catalunya. Jo, igual que Lladó, no accepto la divisió provincial dels Països Catalans i únicament reconec Catalunya com el meu país. Comprenc, per tant, la intencionalitat de la seva proposta. Si els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs, som catalans, no és just que siguem discriminats respecte als altres ciutadans de la mateixa nació. De manera que, no cal dir-ho!, també voldria un estatut com el de Catalunya per a les Illes Balears. Tanmateix, si tingués a l'abast la possibilitat de decidir-ho amb el meu vot, no ho faria. Vull dir que votaria en contra d'un augment de competències i d'una millora substancial dels pressuposts actuals. Diguem-ho sense embuts: dels cabals públics de l'Estat no es pot desviar ni un sol euro més cap aquí. És una qüestió de consciència. Sembla incomprensible, el que dic, però no ho és. Comprendríeu que algú emprés una tribuna pública, com és un mitjà de comunicació, per oposar-se a l'augment dels pressuposts destinats a armament? Sí...? Aleshores podeu comprendre que jo no vulgui més diners en mans del Pepé, perquè bona part es destinaran a nodrir els dispositius ideològics que anihilen la nostra història, cultura, llengua, patrimoni, etcètera. D'altra banda, recorro al discurs de Jaume Matas per a reforçar el meu raonament. He dit discurs, en singular, i hauria d'haver dit, discursos, en plural. El Molt Honorable ha manifestat sovint que governa per aplicar les promeses electorals del Partit Popular, cosa que vol dir que exclou automàticament l'opinió i els interessos del cinquanta per cent dels ciutadans de la comunitat. No perd el temps: governa per als seus. Tinc el convenciment que si ERC, cosa improbable, aconseguís espipellar algunes millores per a l'estatut, aquestes millores es traduirien en més poder per a ells, els del Govern. I això suposaria un error monumental. A un poble que (culturalment parlant) ja no sap on té la mà dreta, ERC no li pot fer aquesta malifeta. És necessari que l'estatut surti empobrit de Madrid, de manera que en acudir Madame Rosa a l'entitat bancària que acostuma per poder donar una subvenció a l'equip ciclista de Pamplona, l'informin que no pot treure ni un cèntim perquè el compte es troba en números vermells. O que l'Honorable Encarnación Juana hagi de cuinar l'arrobrú del dia de la Hispanidad amb quatre escapcions de conill perquè no es pot permetre segons quins excessos. I naturalment, si van curts de cabals, evitarem que l'Honorable Francisco Jesús faci una «tournée» per Sud-amèrica explicant, des de les principals càtedres universitàries, allò «de la novia de Reverte», o que el Molt Honorable il·lumini el castell de Bellver per condecorar Escarrer. O... Què voleu que us digui? Que l'Honorable Rodríguez disposi d'un exèrcit de debò, quan amb mitja dotzena de soldadets de Playmobil en té de més per a jugar tot el dia. Mireu, no som ningú per a reclamar que ERC m'escolti. Però, tot i sabent-ho, vull cometre la gosadia de demanar-li, a Joan Lladó, que no maldi per donar més poder a aquells que l'administren d'aquella manera (ho dic així, en paraules inconcretes, a la mallorquina). Vulgues no vulgues, no som el primer a defensar aquest punt de vista. El mestre Gabriel Alomar ho va fer l'any 1931. I ja és ben hora que l'esquerra, tota l'esquerra, quan giri l'esguard cap enrere pari esment en allò que ha dit la seva gent. Potser se li il·luminarà més d'un espai fosc. No és cert que, històricament, els sentiments nacionals hagin estat únicament preocupació de senyors, literats (que eren senyors o escolanets) i capellans.