El crepuscle de Tony Blair

10/09/06 0:00

Com sol passar al final de cada cicle polític, el Regne Unit viu l'espectacle de l'agonia política de Tony Blair. Igual que li passà a Margaret Thatcher, Blair comença a ser assetjat per l'oposició interna. És una situació que, vista des de fora, podria semblar deplorable, però en realitat és una mostra d'extraordinària salut democràtica. És impensable que això pugui passar a l'Estat espanyol. Aquí els líders solen controlar el partit amb mà de ferro quan són al Govern (una cosa molt diferent és quan no el tenen) i és altament improbable que es produeixin rebel·lions d'aquest tipus. Al Regne Unit cada diputat respon directament davant el seu electorat, mentre que aquí són les cúpules les que fan les llistes electorals. Al final, quan el líder perd les eleccions, tot el partit li va darrere com un Titànic.

Blair ha assumit decisions molt difícils, sobretot en política exterior amb la seva activa participació en la guerra de l'Iraq. La millora econòmica interior no compensa la sensació d'inseguretat en què viuen actualment els britànics. Si les dèries pseudoimperials foren implacables amb el PP el 2004, el mateix es pot dir de la Gran Bretanya de Blair, que ja no és, ni de lluny, aquell imperi de fa mig segle. I si aquesta situació es faria molt difícil de suportar per un conservador, molt més ho és per un laborista, hereu de la gran tradició d'esquerres desenvolupada a Anglaterra en el segle XX a partir de principis humanistes i de preeminència del sector públic. Blair ha estat el millor aliat de Bush i ha acabat tancat dins si mateix, sense idees i sense capacitat de crear il·lusió. El seu propi partit li demana comptes.