No m'ho puc creure, però entra, del tot, a la llibreria. Havia observat llargament cada mostrador i finalment ha entrat i és molt rar, és tot verd, és un home tot verd. Silenciosament avança cap al taulell i de forma pausada en un català mig italianitzat arrossega la llengua per dir:
- No sóc pas un cavall, però m'han dit que parli amb vostè...
- Qui l'envia?
- ...per assolir els meus objectius m'han aconsellat venir fins aquí. He deixat el carro defora...
no es refereix a un cotxe mal aparcat. És un carro real, de tamany petit, però un carro d'aquests antics estibat destris i robes diverses. Tot és verd, un gos mil llets també l'espera a l'entrada. L'han cobert d'un esprai del mateix color. Només la pell del ventre es veu rosada mentre l'animal panteixa sobre la frescor del terra, esperant.
- En què el puc servir?
- Vaig coincidir amb una seva clienta en el mateix banc d'església d'aquí davant i m'assegurà consternada que vostè ha perdut de forma irremeiable tota esperança...
- Ni tota, ni cap! Mai n'he tinguda pas... A més, a que ve tant de verdejar, qui l'ha cridat a vostè?
- ... ganes de reverdiment. Vull reverdir!
- Ah, idò això seu és un «verd d'espera»!
- De més verdes en maduren.
- No! Quan és verda se doblega, però quan és seca se romp!
- ... però si vostè és al principi de tot. No és pas madur. Encara, du qualque verdanc... ha vist vostè verd de debò alguna vegada?
- Maragda! Però el mateix llambreig ho dissimulava
- Vostè sap dir-ne de verdes i de madures... és un cap verd!!
- De ben verdes en maduren, però aquesta no!
- Miri'm a mi, n'estava ben fart que tothom em digués que estic sec. "És molt viu però està sec"! Deien a tothora...
I la veritat és que si no fos pel color és talment així, l'homenet verd no deu arribar ni als quaranta - cinc quilògrams. Segueix amb la seva. Explica que ara que va madurant, «maldament no es noti» cada dia entra i resa un pare nostre. Deixa el seu carro defora i després de l'oració matinal enfila el carrer des Juevert gira al carrer Colom i a la Plaça Major sembla brostar dia a dia en el seu paper. S'apuja a un dau sempre verd i quan observa algú sense esperança, ho veu als ulls de la gent, va al darrere en un complicat i absurd espectacle molt mal dentendre. Es passa el matí pujant i baixant del dau sense descans i és tan poca l'esperança que circula, que l'homenent sua i sua i es va descolorint. Després del jorn, ja sense color, diu que el canvi s'ha consumat en la seva pell, per l'esforç i el profit que n'ha tret. Assegura que no s'han invertit pas els termes. Després recompta el total de l'interior del barret verd i «Quan la guilla no en pot haver torna a dir que són verdes». Estira el carro cada dia i, sempre que té l'ocasió, diu que no és cap cavall verd, tot i que assegura que nasqué a la Plaça de la Boira.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.