Cal assumir que som un mal crític suplent de narrativa. Perquè aquesta, gairebé sempre, em planteja problemes de credibilitat. Realment, construir un argument o un relat que resulti perfectament creïble en tots i cadascun dels seus episodis no ha de ser tasca gens fàcil. Tot i ser també difícil, construir literàriament un caràcter, el caràcter d'un personatge, no ho és tant com la construcció d'una història o argument versemblant des del principi fins al final.
Tanmateix, sembla cosa òbvia que no podem recomanar la lectura d'una narració en funció sols de la consistència del seu argument. Això vol dir que la narrativa en general, o la novel·lística més en concret, han de ser valorades en funció també d'altres factors, tant o més importants; factors com la qualitat del llenguatge emprat i de l'escriptura del text -que no són en absolut el mateix-, la traça de les descripcions i dels diàlegs, la definició dels caràcters ja esmentada, el manteniment de l'atenció del lector i -fins i tot, eventualment- la simbologia de l'obra, el missatge que es vol transmetre i la seva possible força o el seu possible poder (com en el cas, del tot extremat, sens dubte, de l'Ulysses de Joyce). Sense intentar entrar ara en cap comentari de tots aquests elements, sí que ens interessa esmentar-los per a justificar la tesi que la versemblança de tots i cada un dels capítols d'una novel·la no ho és tot, ni prop fer-s'hi; val a dir que algun pecatot o pecatet de manca de credibilitat hem d'estar disposats a perdonar-lo o excusar-lo, i fins i tot oblidar-lo sobre la marxa.
Crec que, dissortadament, El boig (2004), de Guillem Rosselló -que tanta narrativa ha escrit últimament-, publicat per una editorial valenciana després de guanyar el Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, no ha tengut gaire presència en els mostradors o en els prestatges de les llibreries de Cavorques, pel problema de sempre d'haver de copar o manejar un gran nombre de novetats, una quantitat de novetats realment difícil de manejar.
I això és ben de doldre perquè El boig és una novel·la que mereix tot un respecte. El seu personatge central, un pobre tarat de naixement, tant físicament com mentalment, ens és presentat i descrit amb extraordinària eficàcia, fins al punt que el lector pot arribar a viure'l, quelcom que sols les bones novel·les aconsegueixen. Sí, en Rafel Sivella, el beneit del poble del qual tothom fa befa, és una gran creació. Com també ho és la seva mare, una mare ressentida tota desamor pel seu fill orat i esguerrat, i també na Greta, l'enamorada del seu germà, distanciada de tothom i també, exteriorment, del seu estimat, anys i més anys.
Però la tesi colpidora i punyent d'aquest llibre és senzillament que «no hi ha assenyats i guillats; tots pertanyem al segon grup encara que sigui en diversos nivells. Tots.
Només succeeix que n'hi ha que tenim una malaltia més subtil i mala de diagnosticar que la d'en Rafel anomenada esquizofrènia, la qual ens és causada per les dues històries que es tallen per la meitat: la que el nostre desig voldria fer veritat, i la que la vida ens permet aconseguir; ni s'assemblen». La qüestió de si estam obligats a ser feliços -per la qual serà condemnat el germà d'en Rafel, que l'ha aguantat i li ha fet costat tota la vida- la veritat és que no acaba d'encaixar amb la realitat dels pobladors d'Albunyó, una altra eficaç construcció de Guillem Rosselló, un poble que no és cap poble concret i que pot ser qualsevol.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.