Ja hi som altra vegada. Plena recta final cap a les eleccions, com si d'un circuit de curses de bòlids se tractàs. En primera posició apareix el PP. Pitja l'accelerador sense manies. Des del primer moment en què començà a córrer ha anat igual. A tot gas. En el camí ha esclafat alguns grapats d'espectadors. Però ell, com si plogués. Per primera vegada en la història política d'aquesta terra, d'ençà de la trista invenció de l'autonomia, un partit governamental ha duit a terme una cursa completa accelerant progressivament i sense deixar-se influir per res ni per ningú. El seu pilot, Jaume Matas, ha batut rècords històrics. Després d'ell, cap altre president podrà tornar governar a l'estil de Gabriel Cañellas o de Francesc Antich, escudant-se en plors econòmics o adversaris externs. Matas ha demostrat que si un polític sap el que vol, i té decisió, ho pot fer. Com va dir un famós ecologista, en una conferència a Palma fa uns anys, «quan un polític diu que no té pressupost per fer quelcom, el que està dient és que no ho vol fer». Que és el que habitualment passava en els anys de Cañellas i d'Antich. Matas ha esborrat l'excusa. Això sí, a costa de passar per damunt, ja dic, de bastants d'espectadors d'aquesta correguda. No l'importa. Per a ell els únics assistents que valen són els de la gran tribuna de la dreta.
En segona posició apareix el PSOE. Comença a pitjar fort ferm. Potser massa tard com per passar el que du davant. Però si més no li servirà per deixar molt enrere els seus perseguidors i, tanmateix, suposats companys en el desig d'evitar la victòria del bòlid conservador. L'estada al boxes de Madrid ha estat massa llarga, tres anys, però és ver que li ha servit per posar a punt la màquina com mai no s'havia vist. Ara sí que pareix un cotxe de corregudes. Abans, un carro i gràcies. El canvi dels patrocinadors vells -nacionalisme, sobirania fiscal, ser més pesib que no pesoe...- pel nou -Zapatero és el nostre líder, la nostra llum; nosaltres en ell, per ell i amb ell...- li ha donat una empenta desconeguda. Serà possible que li hagin posat benzina de molts octans i a darrera hora pegui una estirada que li permeti superar, amb l'ajuda dels petits, pel pèl el nas del morro del cotxe al bòlid conservador? Molt improbable, però...
Per darrere la resta de vehicles en competició pareixen sis-cents. Feren tots una sortida de cavall i tal com han anat les coses en els darrers trams del circuit de legislatura, tot fa pensar que arribaran com els ases i amb la llengua a defora. El cotxe del PSM-EU-Verds perd rodes, carburador... És la versió mecànica de «Aquesta casa és una ruïna». Tot i amb això, encara se mou. Segurament perdrà una altra roda en les pròximes setmanes, i no se pot descartar qualque altre sinistre de menor envergadura aparent però d'importància de fons. Ja ho veurem. De tota manera, i a pesar que el radiador treu fum, pot arribar a la meta amb prou velocitat com per aconseguir pujar al podi en una més que digna tercera posició: els tres diputats que, si no insisteixen en auto diluir-se en ofertes tan amples com incomprensibles i pel contrari aposten per pintar-se de roig a l'estil Ferrari, els permetrà com a mínim haver acabat la carrera vius. Tal com els han anat les coses, seria un excel·lent resultat.
En última posició ve el cotxe d'UM. Esgotat, amb les rodes pelades i gairebé sense gota de benzina: li ha xuclada quasi tota l'espavilat bòlid conservador. Per intentar insuflar optimisme entre la minoritària parròquia que encara l'anima des de la grada, ha aprofitat la darrera aturada a boxes per omplir el cotxe amb unes cent mil banderes. D'altra cosa per ventura no, però de posar-se guapo en sap un ou. És el competidor que més vegades ha tengut des de 1995 tot al seu abast per canviar el cubicatge, fer-se més potent i veloç i així poder disputar amb garanties de victòria alguna cursa. Tanmateix i incomprensiblement sempre s'ha estimat més anar pegant bandades. L'última, tan escorada a la dreta, l'amenaça seriosament. El darrer glop de benzina el destina a un moviment desesperat cercant quasi un miracle. Al seu favor, ja només la tradició: fins ara sempre ha tengut sort i per molt estreta que hagi vist la pista se n'ha aconseguit sortir; veurem aquesta vegada...
Miquel Payeras, periodista
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.