És un tema interessant, el de la pretensió d'UM de xuclar vots dels renovadors ex o encara membres del PSM. Pur debat teòric revifat arran del relativament famós sopar de la setmana passada entre els excaps dels moviments renovador Jaume Sansó i Mateu Crespí i membres d'UM, i la conversió de la trobada en espectacle mediàtic ben a posta, així com amb les declaracions de Pere Muñoz, a l'entrevista de l'altre dia, a les quals posava UM com a únic referent del nacionalisme.

Primer de tot convé precisar algunes coses. Pel que conta un dels del sopar famós, que no és d'UM, allò va ser un abús de confiança. A banda del fet que s'ho haurien d'haver imaginat, és versemblant: basta veure les paraules i l'estructura de la notícia apareguda divendres a tots els diaris. Coincidien. Talment com quan se fan ressò d'un comunicat institucional. Allò tenia, té, tota la pinta d'haver estat una trampa parada a Sansó i a Crespí amb l'única intenció, per altra banda prou coneguda, de ficar el dit a la ferida i ben ple de sal. La rectificació pública de Sansó i una posterior valoració privada de Crespí abunden en la idea. Per altre costat, les declaracions de Muñoz només se poden entendre com un puntual excés, que possiblement ell mateix s'adonà tot d'una de la necessària matisació que hauria calgut, perquè del contrari no mereixerien més comentari que demanar-li a veure perquè no se fotografià amb la camiseta que tantes vegades usà: «Salvem la Real».

Al capdavall, anècdotes a banda, la qüestió és si aquest joc mediàtic que desplega UM té qualque fonament real. Doncs no. Cap ni un. Tal com ja s'ha argumentat en d'altres ocasions, el vot entre UM i PSM, o viceversa, no presenta històricament cap transvasament estadísticament significatiu en el conjunt de Mallorca. Mai. I ja duim moltes conteses electorals. Fins a la data, vint-i-vuit. De tota mena. Si s'atén només, com cal, a les autonòmiques, la inexistència del fenomen se demostra nítidament. Excepte algun cas aïllat sempre en clau local i sense que tengui cap rellevància insular, en cap ocasió (1983, 1987, 1991, 1995, 1999 i 2003) els vots d'UM i PSM no s'han mesclat. Per què? Doncs perquè amb qui es mesclen respectivament és amb el PP i amb el PSOE. Agradi o no. Així ha estat sempre. I allò que ha passat en sis vegades autonòmiques, que és el mateix que ha passat a les vint-i-dues vegades restants en què s'han muntat urnes, perquè hauria de deixar de passar l'any que ve? No hi ha cap raó lògica per esperar-ho. De fet, un dels dos renovadors presents al famós sopar UM-PSM de la setmana passada comentava ahir mateix que del que fou el moviment renovador no aniran a parar a UM més que algun grapat de vots a un o dos pobles molt petits sense que tenguin cap mena d'importància global, però que, en canvi, qui s'omplirà les bosses serà el PSOE. La mateixa anàlisi feia també un dels fundadors del PSM fa deu dies: calibrava que la pèrdua en favor del PSOE podria ser a la Part Forana no inferior a una tercera part (sobre els resultat de 2003) i molt, molt major a Palma.

Sí, això sí que podria passar i seria lògic atenent a la història electoral i a les cultures ideològiques i polítiques de PSM i PSOE. És a dir, que l'efecte que tendria l'erosió de la tensió renovadora no seria desviar vot cap a UM, impossible, sinó cap el PSOE. La qual cosa buidaria la coalició d'esquerres d'una part de vot que necessitaria com l'aire per respirar. En condicions normals (això és: els renovadors deprimits i no activats com semblen estar) la coalició podria fer front a una pèrdua important de vot (fins el 40%) i així i tot aspirar a tenir 3 diputats, tal i com s'analitzà en un altre article. Ara bé, si l'erosió renovadora se manté, com fa cara, les coses canvien. Perquè el que representen no és homogeni però sí que les múltiples decisions individuals poden respondre al cap i a la fi a una sola voluntat: vot anti-PP. Aleshores què si no Zapatero els hi queda? En efecte, ho deia ahir un dels dos ex caps renovadors, per a un votant autonòmic tipus del PSM que no vulgui votar la coalició, i ja que no té el seu partit com a oferta electoral única, i com que la possibilitat de votar a UM és com un acudit, Zapatero esdevé l'únic vot anti-PP, convertint l'habitual vot nacional en autonòmic. Per aquí precisament me pareix a mi que s'expliquen els molts de nervis que se noten en el PSM i EU-Verds.

Miquel Payeras, periodista