La disgregació general deu ser una de les raons per les quals és tan difícil, a Mallorca, consolidar qualsevol iniciativa de caràcter cultural. Les coses apareixen, desapareixen, fan una reaparició fugaç i no se'n torna saber res mai més. Així és des que servidor tenc memòria. Les coses que suporten el pas del temps solen ser molt oficialotes i de poca volada. Societats, acadèmies, cercles i altres artefactes d'obsoleta naturalesa conviuen amb l'arna. La continuïtat d'un Festival de Música de Pollença constitueix una fita històrica, excepcional. El caràcter depredador de la majoria dels nostres governants explica el malbaratament d'esforços i de doblers, just per no donar continuïtat a projectes iniciats per governants anteriors, i no necessàriament adversaris polítics. Reduir aquest tret característic de la nostra gent al territori de la cultura seria un excés. En el terreny de l'esport, per exemple, la discontinuïtat de tasques meritòries ha suposat el cansament i la frustració de grups de persones que prestaven desinteressadament els seus esforços a la societat. Les administracions, per la seva banda, no han estat eficaces a l'hora d'incorporar el voluntariat -social cultural, esportiu...- a les tasques de govern, i sovint les han defraudat creant empreses que, amb personal sense experiència, s'han professionalitzat en la percepció d'honoraris.

De manera que, quan s'anuncia la sisena edició deDansamàniga, home, una persona ja ha salvat el dia. Dansamàniga és un producte o un invent cultural de Pere Santandreu, director de l'auditòrium de sa Màniga, de Cala Millor (Sant Llorenç Descardassar). Sa Màniga és un auditòrium del qual la gent de Palma diu que cau enfora -la gent de Palma comença a ser molt de poble en el pitjor sentit de la paraula-, però hi ha programes que escursen les distàncies i situen l'auditòrium al costat de cadascú. Sa Màniga és just devora el cor de les persones sensibles i cultes, sobretot quan s'hi programen coses com Dansamàniga (www.dansamaniga.com) o altres cicles en els quals sovint no hi trobareu aquesta gent que es queixa que a Mallorca no hi ha vida cultural.

El fet que sa Màniga sigui de l'Ajuntament de Sant Llorenç Descardassar, i que el seu govern, independent, no sigui dels més ben tractats pel govern de la comunitat, afegeix un toc d'heroisme a la programació global de l'auditòrium. Allò que dèiem: són molts o pocs, sis anys, per a una iniciativa cultural viva? A París, parlaríem de prolegòmens. Aquí, no hi cabem de goig. I amb raó.