La feta que estic a punt de contar-vos, ja fa un parell de mesos que me la feren arribar, però per hac o per be, encara esperava torn. D'avui no passa, m'he dit, i vetací.
En Tomeu Titina és un perruquer sineuer que ja deu fregar la quarantena, encara que el Posat i el seu caràcter rialler facin que sembli més jove, a dir veritat. N'hi passà una fa poc d'aquelles coentetes, dignes de ser recordades. Té portal obert a la Plaça del Fossar, allà, al baixant que fa entre la taverna de Can Castell (Son Bordils per als antics) i la d'Es Triquet. La setmana santa va rebre una telefonada de la COPE, allò generalment crispat i qualificatiu en escreix, que emet per comptes de la Conferència Episcopal, demana, si et ve de gust. «Buenos días, el senyor Bartolomé, el peluquero? Sí? Mire...» I res, que li feren a saber que totes les setmanes solien telefonar a la barberia d'un poble diferent per parlar de les coses de més actualitat d'una vila o l'altra, i que amem si l'endemà mateix, a tal hora, li podien telefonar a ell per xerrar una mica de l'actualitat del poble. I que sí, en mancaria d'altra.
En Tomeu, que es més viu que les genetes erugades i coneix els coixos d'asseguts, totd'una va entreveure que, del que volien parlar els de la ràdio aquesta, era del robatori que feia poc temps s'havia descobert devers l'ajuntament i que, desgraciadament, ja començava a esser un rum-rum pertot arreu, fins i tot per fora Mallorca, quines coses, redéu.
Res, que, em sembla que va ser el dimarts sant que, efectivament, piticlin-piticlin... «El senyor Bartolomé?», en Tomeu som, sí. «Le llamamos dentro de cinco minutos para entrar en directo, vale...?» Ben bé, ben bé. I ves si li telefonaren, sí fotre. Tot el temps li parlaren en castellà i ell els anà contestant en català de Sineu, que deu ser la parla més garrida del món. Sobretot per nosaltres, els sineuers, què no és ver? «Quisiéramos hablar de lo que más preocupa a los sineuenses en estos momentos. Cuente, cuente...» Els contestà que, mirin, sí, la processó del Divendres Sant d'aquí té molta anomenada com tothom sap, i que segons les previsions meteorològiques, la cosa no apuntava gaire optimista... I això era preocupant, sí... «¿Bueno, pero habrá alguna cosa más que les preocupe mucho, verdad...?» I ell que set n'han entrades: que ah, sí, també, sí, que les madones ja tenien parat per fer les panades, i representava una bona preocupació el saber si lis sortirien bones o no, m'entenen el que els vull dir...? «Bueno pero de lo del desfalco gordo este que se ha cometido en el ayuntamiento, también deben hablar dentro de la peluquería, sus clientes y usted, o no?» I ell que li enflocà: Miri, procuram no parlar-ne d'això per aquí, no és plat de gust; i llavors, que ara mateix qui n'ha de parlar és el jutge, no noltros. Massa brut davalla el torrent, per anar a remenar-lo més... Vull insistir que estaven totalment en directe. En Tomeu, rabent com la flor d'un llamp, afegí sense pensar-s'ho dues vegades: n'hi ha una de cosa que sí que preocupa molt el jovent que freqüenta aquesta perruqueria: el que han sentit a dir als bisbes fa poc, això que la masturbació era un gran pecatarro dels més grossos... Com que es fan moltes palles, idò miri, estan molt preocupats..., però molt, no vagin de berbes...!
Arribats aquí els «coperos» donaren per acabada l'entrevista i s'acomiadaren amb educació i una rialleta de conill. Em sembla que no el tornaran a convidar a participar pus mai més, en Titina. Així com m'ho contaren us ho cont. Ha estat molt comentada pel poble, aquesta anècdota.
Gabriel Florit i Ferrer, escriptor
