L'any 1978, quan la Comissió dels Onze redacta l'Estatut d'autonomia per a les Illes Balears, representants d'un partit -aleshores Alianza Popular, avui Partido Popular- no s'amaguen de dir-ho:

«D'Estatut d'autonomia a les Illes Balears? Ni n'hi ha, ni n'hi ha hagut, ni n'hi haurà cap mai!». La raó els vessa, a aquells personatges, que encara rodolen pels voltants d'institucions i organismes oficials!

Efectivament, tal com han anat les coses, s'ha vist ben a les clares que, d'allò que se'n diu autonomia plena, no n'hem tenguda mai. Encara és l'hora d'exercir-la, per la gent que volem aixecar, dins Europa, uns Països Catalans independents, lliures, sobirans i solidaris.

Qui ho havia de dir! Els mateixos que s'oposen a la implantació d'un Estatut d'autonomia per a les Illes Balears, aconsegueixen governar-les més de vint anys!

No resulta gens estrany que en surti llavors un Estatut tan esquifit! Si són tan baixes i minses les ambicions polítiques, no és estrany que es conformin amb molt poqueta cosa. Just l'imprescindible per no quedar els darrers! A la coa de les comunitats autònomes espanyoles... se'ns col·loca davant Ceuta i Melilla... en segons què!

Avui dia ja no és el Partido Popular, tot sol, qui nega l'autonomia plena a les nostres illes! S'hi apunta altra gent: el Partido Socialista Obrero Español, a ca nostra camuflat amb sigles de PSIB; i el partit que, bravejant de polítiques centrades a Mallorca, cada cop més se centra allà, a Madrid.

Totes tres formacions polítiques s'han posat d'acord: les tres, plegades, treballaran perquè les nostres illetes continuïn romanent totalment submises als dictats de qui governi Espanya. Comandi qui comandi, no en faltaria d'altra.

Pentura deu ser cert: d'Estatut d'autonomia per a les nostres illes, no n'hi ha, ni n'hi ha hagut, ni n'hi haurà cap mai... a no ser que...

Cecili Buele i Ramis. Secretari de Moviments Socials d'ERC-IB. Palma.