Segurament la persona que ha treballat més en la difusió de l'obra de Joan Estelrich entre nosaltres, Andreu Manresa, és el responsable de la tria de textos i de la introducció al volum amb què DdB obsequiava diumenge passat els lectors. Es tracta, com ja haurà comprovat el lector, d'un treball intel·ligent, que contribueix a desennuvolar aquest panorama opac en el qual el nostre país manté la figura d'Estelrich. En aquesta línia, seria una desconsideració no mencionar altres treballs, i record ara mateix alguns escrits de Josep Melià i de Valentí Puig. No s'ha aconseguit, però, que el pensament d'Estelrich fertilitzi la política illenca, comandada en bona part per analfabets funcionals. Andreu Manresa, en l'entrevista de presentació del volum, insistia en l'oblit d'Estelrich, i n'apuntava les causes: «Sempre hi ha hagut un pensament dominant i és el de ser pur i immaculat nacionalista, i ideològicament d'esquerres». Servidor crec que és més vera el que suggereix Andreu Manresa que no el que diu. Certament, en el món que, per entendre'ns amb massa poques paraules, diríem d'esquerra nacionalista, hi ha pogut haver aquest pensament dominant, però valdria la pena matisar que tal vegada aquest pensament era dominant perquè sobretot des d'aquest món s'ha manifestat durant decennis un interès real per la cultura. No ha estat la dreta del país la que ha impulsat amb major eficàcia l'estudi d'un Llorenç Villalonga, d'un Joan Alcover, de Costa i Llobera o d'un Llorenç Riber, per posar exemples d'homes de lletres que encaixen en l'ample motlle del conservadorisme. La dreta d'aquest país no ha recollit l'herència dels grans escriptors conservadors, que serien els que podrien donar-li un marc humanista. Tampoc no ha tengut el més petit interès a amarar-se del pensament d'Estelrich. La nostra dreta és tan obtusa que el sol fet que Estelrich fos present en la fundació de la Bernat Metge, posem per cas, ja el fa ideològicament bastard. No fa gaire, un governant d'aquesta regió, que just acaba de descobrir Estelrich, es lamentava que ara no hi hagi nacionalistes de dreta, en una manifestació que constitueix un dels contrasentits més aparatosos de la política domèstica. Segurament passa que a l'esquerra sempre li exigim molt més, i amb tota la raó del món, però la responsabilitat final que el pensament Estelrich sigui absent de la vida política d'aquest país no recau exclusivament en els que exigeixen puresa política, nacionalisme immaculat i ideologia esquerrana. Més enllà d'aquest clos hi ha tot un món en el qual Estelrich no ocupa ni l'espai d'una placa commemorativa. Més que de les causes que apunta Andreu Manresa, l'oblit de Joan Estelrich és obra de la ignorància, del menyspreu dels valors humanistes.