A Ciutat, donen un premi al doctor, Honoris Causa, Joan Manuel Serrat. Aprofitant que Serrat era a Palma per cantar Mô, el meu amic Antoni Bennàsser havia punyit perquè li reconeguessin -un pic més- la seva tasca, amb el «premi Juníper Serra 2006» de la Fundació Càtedra Iberoamericana. Hi vaig i me seuen a la segona fila, ben davant una columna. Després veuran per què ho dic. Record que un dia, a Bones Aires, un taxista es girà i ens digué, a en Bennàsser i a un servidor: «Hablan ustedes como Serrat, verdad?». Vet ací quatre mots desbaratats sobre la seva darrera obra.

El darrer disc de Joan Manuel Serrat és Mô, una forma de dedicar la seva feina a la ciutat menorquina de Maó, on hi té casa. Maó sona «mo» quan ho diu la gent de Menorca. «Mô» és una forma més d'escriure Maó. En «Timpano» de Felanitx em comunica que Serrat ho tragué d'un rètol d'una gelateria. Pels toponimistes escrupolosos, com un servidor, «Mô» és una espècie de flastomia que, evidentment, un s'ha d'empassar en vistes de les llicències especials que tenen els poetes. El meu padrí-jove digué sempre «Mavó» (com es diu a alguns llocs de Mallorca, com «cova» per coa o «llevó» per lleó). I ja que parlam de toponímia, un dia, en un dinar d'aquestes Jornades d'Onomàstica que solem fer els qui passam per entesos, en Cosme Aguiló, d'entre els innombrables 'xascarrillos' de la seva investigació -sobre l'Atlas Ornitonímic Català- sortí el de «Mo». És molt conegut i va de la tibantor secular entre Maó i Ciutadella. Un capellà de Mallorca predica a Ciutadella: «Perquè Déu és amor» (s'ha de pronunciar «amó», a la mallorquina, «a Mô» si voleu). La parròquia i el personal es va remenar lleugerament a les bancalades de l'església. Hi torna: «Tota la seva vida és amor». I da-li; algú és va començar a emprenyar. «Tot el que va fer, ho va fer per amor» (per a mô). Fins que se'n va aixecar un, indignat, i digué: «Ens queixam de bon de veres els de Ciutadella. Fins i tot el Bon Jesús ja estirava pels maonesos». Una cosa així. N'hi ha una altra versió, del temps de Quaresma: «Com és que encreuaren a Crist, si ell era amor ('a mô')? Com és que el mataren, si era a mô?...». Resposta: «Si hagués estat a Ciutadella, encara seria viu!». Bé. Seguiren historietes de l'Illa de Tabarca, del Delta de l'Ebre i la d'aquell que caçava a l'abeurada, i un estol de coloms, estirant els filats, el s'endugueren volant fins a Sant Feliu de Guíxols.

Després d'un viatge accidentat amb avió -un Cumulonimbus incus damunt Mallorca ens féu remenar de bon de veres-, en arribar vaig fins al Teatre Principal de Maó -peg una mirada a les mames i al parrús d'aquella donota disforja que hi ha davant l'entrada- i esper que obrin la «taquilla». Era l'estrena mundial de Mô. A les sis en punt arriba l'encarregada, havia crescut una bona coa de gent, malgrat saber que s'havien exhaurit les entrades. «Només em queden cinc localitats 'cegues'». Me vaig imaginar cara a la paret escoltant en Serrat. «Cegues? Però cegues, cegues?». «Bonu cegues, són aquelles d'allà dalt, que tenen una columna ben davant, però si torça un poc el coll ho veurà. No són cegues del tot. A Menorca en diríem guenyes. 'Bizco' en castellà». Les vaig comprar i ja ho veurem (encara que sigui amb un ull).

La gent de Maó és educada i el vespre feia una llarga coa, ordenadíssimament. Les meves entrades eren de la darrera fila del galliner, ja no hi havia res més enrere, ni més amunt. Una dona de ben a veïnat deia al seu fill: «Açò d'avui és un aconteixement. Quan siguis major ho podràs contar!». A l'altre costat: «Na Pepi, la germana d'aquell regidor d'esquerres ja té l'absoluta, la jubilació...».

Surt en Serrat i sense xerrar gens comença a cantar les cançons en català de Mô, compostes, la majoria, a ca seva de Maó. Entre i entre, hi va col·locant peces antigues, Mediterráneo la primera. «Guapo!» crida algú des d'una llotja. Les meves entrades «guenyes» no ho són tant i més que la columna, m'emprenya la traducció simultània a l'espanyol, en veu forta, que fa la veïnada de davant al seu acompanyant: «Qué ha dicho?» -quan fa la introducció a una cançó en la qual imagina Serrat si hagués nascut dona-. «Ha dicho que su madre era una mujer, 'maña', de armas tomar»; «Podría cantar 'Por la mañana rocío...'». En Serrat va fent conya que encara no ha arribat l'hora de Paraules d'amor. Para la libertad, No hago otra cosa que pensar en tí... En fi. Dues hores llargues de bona música -amb en Miralles al piano i en Mas 'Kitflus' als teclats- que, a la fi, fan una boníssima i edulcorada versió de Paraules d'amor (de mô?) cantada a l'uníson amb el públic. La cosa va acabar amb tothom cantant l'himne apòcrif de la ciutat: «Es Mahón una ciudad hermosa y galante, tiene co...modidades de una ciudad grande, hay comer... hay comercios de gran importancia, juzgado de primera instancia y una hermosa electricidad. Mahón tienen muchachas bonitas...».

M'agraden les cançons de Mô. Però n'hi ha una que, per a un servidor, és una altra petita, o gran, obra mestra de Serrat, Cremant núvols: «Cremant núvols passa el sol, / i tu i jo cardant a l'hora / que en altres contrades plou / i a una altra part el món plora. / Uns de festa, altres de dol, / uns lluiten, d'altres s'abracen. / Cremant núvols passa el sol, cremant núvols el sol passa».

A la sortida, del premi Juníper Serra, conversam un grupet de gent -en Serrat, n'Andreu, na Maria Antònia Munar i un servidor-. De la pesca i la veda dels raors. No se pensin.