Em remunto als anys de la meva infantesa. A en Joanet li faltava el darrer bull. No hi era tot, ja m'enteneu. Quan els altres de la colla li dèiem que es pegués tantes galtades mai, no ho dubtava un moment. Es posava en feina, i no parava fins que veia que nosaltres deixàvem de riure d'esgotament. En certa ocasió, una persona major ens va reprendre. «No veieu que en Joanet és curt?», ens va tirar en cara. I a partir d'aleshores deixàrem d'incitar-lo a fer-se mal a ell mateix. No ens calgueren més advertències. Tots havíem entès que el fet de fer-se mal voluntàriament o d'atemptar contra els interessos propis, simbolitzava l'expressió màxima de la beneiteria. Una sentència antiga, diu que no hi ha ningú més beneit que aquell que apedrega les pròpies teulades. I és cert. Tots hi estem d'acord. Ho recordo, amb un astorament infinit, mentre llegeixo que el Molt Honorable Jaume Matas no vol que, en el marc de l'estatut, el català rebi la mateixa consideració que el castellà. I el Govern i el Partit Popular li donen suport. Aleshores, arribo a una conclusió decebedora: o tots els beneits són al cim de la piràmide social -és a dir, a una terra negada per tots els ruixats del món, suren com les carabasses-, o som davant una situació surrealista que excedeix els paràmetres de comprensió política i ha d'ésser estudiada des de la perspectiva de la sociologia o, potser, únicament de la psiquiatria. Parlem sense embuts: com el Molt Honorable Matas i Palou, amb llinatges catalans per ambdues branques familiars i arrelats a Mallorca d'ençà de la Conquesta, pot galtejar-se com si res, talment en Joanet? Ja sé que la majoria dels membres del govern són de procedència mossona, i que aquesta classe va ésser sotmesa a un procés de despersonalització sistemàtic a partir de l'entrada en vigor del Decret de Nova Planta. A més a més, puc entendre que l'Honorable Matas volgués nomenar-se Hugo Luis, en comptes de Jaume, que és el nom d'un rei que menjava pa amb all. En realitat tot és comprensible, menys el fet d'anar contra els valors més definitoris de la identitat del propi poble. Precisament, Pasqual Maragall acaba de fer saber a Pepe Montilla que el fet d'ésser català és determinant per a presidir la Generalitat. I no cal dir que la xenofòbia no figura entre els defectes de Maragall. Ell, únicament diu que si els organismes d'autogovern són una eina que permet defensar i promoure la identitat cultural, el fet que el president sigui nascut a Catalunya suposa, a parer dels ciutadans, una garantia de fidelitat a aquests pressupòsits. Maragall, per tant, dóna per suposat que és impossible que ocupi el seu despatx un Joanet que apedregui les pròpies teulades. En canvi, a les Illes Balears, les carabasses no sols suren i, en conseqüència, arriben amunt, amunt, sinó que s'inflen una cosa de no dir. No voldria ésser impertinent ni fregar la grosseria, amb aquest article. Però vull donar a entendre que, a vegades, les coses ens són males d'assimilar perquè, entre totes les explicacions possibles, defugim la més lògica. Si reflexionem sobre el fet que els entrebancs que s'oposen a la normalitat de la llengua catalana procedeixen, majoritàriament, de catalanoparlants, la nissaga dels quals es remunta a la Conquesta, hem d'acceptar que en el Consolat de Mar hi ha més d'un Joanet. I ho afirmo amb un dol infinit. Que el Molt Honorable considera la llengua catalana un instrument ideològic? Que oposant-se radicalment al punt 2, de l'article 3, que parla de la igualtat de les dues llengües oficials de la Comunitat, aconseguirà frenar el procés de reforma estatutària? Que menyspreant la llengua pròpia -la dels seus pares, la dels seus padrins i repadrins i tira per amunt- es guanyarà les simpaties de la dreta radical i de l'espanyolisme més ranci? És cert. Els periodistes que apunten a qualsevol d'aquestes direccions, tenen raó. Però, compte!, no sigui cosa que el fet de filar massa prim no ens permeti veure, en la seva exacta dimensió, la realitat crua que tenim davant. Reflexionem. Fet i fet, cap guany polític immediat justifica el desgast enorme d'autoestima que suposa mantenir una actitud pública que, en els manuals de psiquiatria, es troba catalogada, de forma clara i diàfana, com a exponent de la ximpleria.