Diumenge, 4.- Ignor si el cisma nacionalista respon a causes ideològiques, estratègiques, estètiques o tribals. Probablement, com en tots els conflictes, sigui un combinat de totes elles en diferents proporcions, mixtura del tot inflamable que, amb la teia dels interessos, ha resultat ser, finalment, un còctel molotov, amb el qual artefacte incendiari s'ha assajat una nova, i devastadora, modalitat de ruleta russa col·lectiva que ha acabat fent estralls sense que, a hores d'ara, pugui quantificar-se el nombre de víctimes i afectats, ni la magnitud de la destrossa, car els càlculs definitius es faran públics, en els taulers d'anuncis de baixes en combat, tot just passats els comicis autonòmics i municipals vinents. En qualsevol cas, atès el fet que la reconstrucció, i posterior convalescència, seran traumàtiques, no exemptes de dolor, i costoses en recursos humans i electorals, els resultats són inoportuns i lamentables, tant pel país, com pels votants. El que més sorprèn, d'aquesta situació tan enutjosa, enutjosa i difícil, d'escissió, de ruptura irreversible, de pèrdues, és que trenta anys no hagin estat suficients per conèixer ni un, ni els altres, o sigui: ni el país, ni els votants. Més diré: d'ells, dels dirigents d'aquest projecte permanent de partit que mai no arriba a concretar-se, no esperàvem, doncs, després de tantes insensateses històriques, que han deixat pel camí militàncies malferides, o difuntes, simpaties trencades, desercions valuoses, actituds insensates, potser perquè els error formen part de l'aprenentatge, potser perquè teníem d'ells un concepte erroni. Que els sentim propers no els confereix més intel·ligència, ni més lucidesa, ni més seny, ni més sentit comú. Ni menys orgull, que és un sentiment legítim, però en desmesura corroeix les relacions. Ni els fa immunes a la temptació de les vileses humanes. Atesa la meva absoluta manca d'il·lògica, defecte que m'inhabilita per entendre els comportaments polítics en persones d'aparença i conducta normals, no intentaré aproximacions teòriques, ni retòriques, a aquest daltabaix, puix que els esdeveniments dels últims mesos haurien d'explicar-se des de la reflexió científica, des de l'anàlisi psiquiàtrica, per ser més precisos. M'atreviria a assegurar que cap espectador atent de la nostra realitat política no ha entès ni el nus, ni el desenllaç, d'aquesta paròdia d'assalt a un poder de futur incert. De la catàstrofe n'he tret, si més no, dues conclusions ben senzilles, d'aplicació estrictament personal: d'una banda, tota aquesta acumulació de disbarats, impropis d'uns i altres, m'ha alliberat, crec que definitivament, d'una dependència emocional, àdhuc d'una lleialtat moral, que m'afeixugava d'ençà que Proposàrem Sortir Immediatament, però no sortírem, puix que elegírem perseverar, tot assumint la duresa de la travessia; d'altra, que no hi ha Bloc, ni entesa, ni cap fórmula prèvia d'acord, que sigui capaç de capgirar la meva voluntat, fent-me votar opcions o doctrines allunyades de les meves conviccions i que, en conseqüència, no vull votar.
Dijous, 8.- Plini el Vell, en el prefaci de la seva Història natural, esmenta «aquells que preferiren a l'avantatge de plaure el goig de ser útils», tot referint-se als qui defugen la drecera, la facilitat del camí pla, àdhuc la dolcesa del camí comú, i elegeixen obrir el coster que apropa al cim de la satisfacció personal: plaure és còmode i rendible, ser útil, en canvi, és gratificant, però ingrat i molest i, en qualsevol cas, sempre s'és útil als altres, sovint en perjudici propi. Les circumstàncies, les urgències d'aquesta societat desficiosa, que enlaire a dòcils i mediocres al pinacle de la glòria fugissera, l'exigència d'abastar l'èxit, ens empenyen vers l'itinerari curt, el guany immediat, la banalitat i l'artifici, el fingiment de ser qui no s'és, fent ostentació de l'engany. Tempta l'ànim, la possibilitat d'esdevenir rei dels bornis. Ensenyorir-se de l'ermàs, de la terra estèril, del desert. Atribuir-se, amb arrogància, el mèrit que s'escau a l'atzar. Ser Déu del no-res. Tanmateix, oposar-se al corrent favorable de la submissió, elegir la dificultat, renunciar a la trivialitat, significa assumir el sacrifici de la servitud, sovint de la incomprensió, per usar paraules clares que dolen l'oïda, el càstig de la soledat. La lucidesa és fèrtil, però dolorosa. La intel·ligència és cruel, en la mesura que és una acusadora, inflexible i permanent, a la qual la consciència no aconsegueix distreure. Plaure era, en temps de Plini el Vell, i ara, sota el desgovern d'un imperi de grisor i vulgaritat, avantatjós per treure'n profit. Plaure als poderosos sempre ha estat ofici ben satisfet.
