Com a ciutadà d'esquerres estic per un model de desenvolupament que em situa al costat dels antiautopistes eivissencs contra les bestieses polítiques que impunement ens agredeixen cada dia. I esper que la batalla eivissenca erosioni aquest malson dit PP. Però en tota lluita de desgast fóra bo que qui s'enfronta des de la denúncia constant pogués demostrar sempre que pot fer-ho amb les mans i la consciència netes. I la guerra eivissenca és de llarg recorregut i ha arribat a una temperatura que fa fonedisses totes les fronteres, fins i tot aquelles que se suposaven més sòlides i les ombres comencen a planar sobre uns i altres, des dels antiautopistes fins als periodistes passant per partits polítics i exalts càrrecs. Com a periodista començ a tenir massa interrogants en llista d'espera: per què alguns dels qui convoquen a les concentracions davant de les màquines que precedeixen el formigó no hi acudeixen els dies que carrega el braç armat de l'estat? Quines diferències reals hi ha entre les infrastructures que projecte el PP i l'alternativa del PSOE? Per què hi ha periodistes que han passat d'estrelles del conflicte a deixar de signar cap informació? Per què hi ha webs d'informació confidencial que no estan sotmeses al codi deontòlogic de la professió periodística quan viuen en certa manera de difondre pretesa informació? Hi ha diferències entre l'agressió al territori i l'agressió a la dignitat de les persones sense cap prova contrastada? I com a independentista sent l'alè al clotell d'una periodista feixista que difon el meu currículum polític com si ser independentista fos un estigma: ho sap tothom perquè no me n'he amagat mai de ser-ho. Però aquesta pel·lícula ja l'explicaré en una altra ocasió amb més profusió de dades... Apassionant: l'actual aleació de periodistes i política a Eivissa comença a merèixer un llibre.