Supòs que als mallorquins que, pels motius que siguin, vivim allunyats de la nostra terra, amb més o manco freqüència ens agafa un atac de nostàlgia. Jo tenc la sort de viure a un lloc on no costa gaire trobar sabors i olors coneguts que ajuden a pal·liar l'ànsia de la terra. Durant molt de temps, quan la coïssor de l'enyor m'aclaparava, si feia bon temps, agafava un llibre de qualsevol escriptor o poeta mallorquí, i anava a la platja. M'asseia a l'arena, bressolava la mirada en el vaivé de les ones, m'amarava de saladina i alenava ben a fons per omplir-me tota jo d'aquell aire fresc que reconeixia com a meu. Obria el llibre i m'endinsava en la lectura de planes que sovint em feien recórrer viaranys coneguts.

Però fa poc, un dia que em va agafar un dels meus atacs de desfici, en lloc de desitjar cels estrellats i cales verges, em varen venir unes ànsies ferestes de menjar frit. No em vaig fer gaire cas i mentre mentalment m'encaminava a la platja de la Barceloneta, els peus em dugueren al mercat de la Boqueria. Feia temps que no hi anava. Entrar a la Boqueria és endinsar-se dins un món esclatant d'aromes i colors que fan esmolar tots els sentits. Em vaig aturar a comprar fonoll fresc. Enfonsant la cara dins aquella mata olorosa, amb les dents vaig encetar un bri. Volia rememorar idealitzades estades a fora vila, però el record que va remoure el gust del fonoll, va ésser el d'un un bon plat de caragols acompanyats de la coentor de l'allioli. Ara ja dubtava entre el frit i els caragols, i per què no les dues coses? Dit i fet...

La Boqueria ha sofert una remodelació. No hi havia manera de trobar la parada de freixures on abans acostumava a comprar, on la madona ja ens coneixia, a jo i el frit. No tenia cap necessitat d'explicar-li el que era el lleu -a Barcelona en diuen perdiu- ni em volia encolomar, fort i no et moguis, ronyons per donar-li més gust, com m'havia passat qualque vegada a altres parades. Cansada de voltar, em vaig aturar al primer lloc que vaig veure amb el gènere adient. Una filera de caps de xot em miràvem fixament des de darrere el vidre. L'amo de la parada era colombià i tota la gent que esperava ésser atesa eren llatinoamericans. Degut a la immigració, les parades de despulles han reviscolat. La majoria de catalans no són massa afeccionats a les vísceres. Moltes vegades els he explicat les excel·lències del frit mallorquí i llevat dels que han fet el servici militar a Mallorca i ho han pogut comprovar, la majoria, quan els dic els ingredients, arrufen el nas i fan cara d'oi. Encara que a vegades, després de provar-lo i tancant els ulls, se n'han fotut tres plats.

Bé, tornant a la parada del colombià... Jo mirava molt encuriosida les compres que feien els seus compatriotes: m'agrada conèixer menjars nous. Un va comprar quatre potes de xot senceres, no els peus d'anyell, que estofats són bons. I ni record de la cuixa ni del braó, només l'os despullat: no em va interessar la recepta. Un altre va demanar una butza sencera, era talment un llençol d'un blanc esgrogueït. El dependent, tot amable, li va demanar si la volia a trossos, i ell va contestar -No, colega, para esto está la mujer-, i em va mirar amb ullets de complicitat. Jo li vaig fer una mitja rialla resignada. Va arribar el meu torn, i vaig demanar cor, lleu, fetge, sang i llatons. Tots m'escoltaven embambats quan explicava la receta del frit. El colombià va tancar la parada i em varen convidar a una copa de cava amb ostres a un lloc dins el mateix mercat, mentre apuntaven el que jo anava dient. He tengut l'honor d'incorporar el frit mallorquí a la cultura gastronòmica llatinoamericana.

Explicava tot això, perquè he sofert un procés curiós, supòs que degut a l'edat. Ara només em cur l'enyorança per mitjà de la panxa. Almanco em queda el llibre de receptes de Madò Coloma Abrines, que ha substituït les lectures vora la mar, sense perdre el fil de la terra. Però el preu a pagar és alt. El romanticisme no engreixa... ara: el mirall m'ho diu tot.