A Mallorca, després dels darrers esdeveniments, l'espai nacionalista compta amb: ERC, allò que queda del PSM, els renovadors del PSM (que alguna estructura formaran), Unió Mallorquina (dividida entre un sector crític, pròpiament nacionalista, i un sector majoritari, de comportament erràtic), els que fa temps que sortiren del PSM (el PSM té més exmilitants i exvotants que militants i votants), els exmilitants d'ERC, aquells que, com jo, són alhora exmilitants del PSM i d'ERC, i els que tenen aversió a la marginalitat i, com que no hi ha cap partit nacionalista de gruix, han recalat al PSOE o al PP.A més, hi ha els ciutadans que no són nacionalistes, però que ho serien si aquesta ideologia fos dominant o es trobàs en un moment clarament ascendent (són aquells que a darrera hora s'apunten a la moda de la independència i fan guanyar els referèndums, com va passar a les poc nacionalistes repúbliques bàltiques, i ara a Montenegro). Joan Riera va trobar dijous passat el mot precís per descriure la situació: el nacionalisme està «atomitzat». La pregunta és si això era inevitable.
Crec que la divisió genera divisió i que la unió incita a aglutinar les minories disperses. I si això és així, per força els inicis han de pesar en la situació actual.
Després de la mort de Franco, a Mallorca no hi havia cap embrió viable de partit nacionalista, mentre Catalunya comptava amb els seguidors de Jordi Pujol i les restes del naufragi d'ERC a l'exili; els altres moviments, més d'esquerra que nacionalistes, eren irrellevants i fantasiosos. A les primeres eleccions autonòmiques, guanyà Convergència, i ERC aconseguí un 14% dels vots. A Mallorca, en canvi, la Unió Autonomista fracassà estrepitosament mentre el PSI obtingué una mínima presència institucional; però el PSI no era nacionalista (ni en tenia el nom, igual que el posterior PSM), sinó que era un partit socialista (i marxista) homologable i emparentat amb el seu aliat, el molt selecte (però normal) Partit Socialista Popular d'Enrique Tierno Galván, i posteriorment s'assemblà a l'Euskadiko Ezquerra de Bandrés: ambdós models de socialisme espanyol acabaren dins la casa pairal del PSOE, del qual evidentment, no diferien en res d'essencial. El nacionalisme mallorquí, doncs, inicialment no era fort ni gaire nacionalista. No podia ser d'altra manera: només l'antifranquisme era capaç de generar debat polític, i dins l'antifranquisme predominava absolutament una esquerra estereotipada i simplista, de matriu marxista, per a la qual el nacionalisme sempre era sospitós de dretanisme burgès i d'iniquitat. Tots els que passàrem aquella etapa quedàrem, poc o molt, atrapats per aquestes influències, i n'hi ha que hi romanen. És per això que, si repassam la llista dels dirigents de PSI o del primer PSM, trobarem que la majoria són dins el PSOE, algun dins el Partit Comunista (Grosske) i algun altre, com Biel Majoral, probablement per nacionalista, a ca seva (des d'una sensibilitat semblant, el cas de Damià Ferrà-Pons és curiós i paradoxal: socialisme per socialisme, se n'anà al PSOE cansat d'esperar que el PSM jugàs decididament la carta nacionalista). Podem concloure, doncs, que, malgrat les penoses circumstàncies actals, la situació del nacionalisme d'esquerres és molt millor ara que al principi : el PSM actual té més implantació i és molt més nacionalista que el PSI (Damià Pons creu que aquesta progressió s'ha produit a pesar de les crítiques i el degoteig dels radicals que l'han abandonat, i jo, contràriament, crec que hi hem ajudat; paradoxalment, les dues tesis poden tenir part de raó).
El nacionalisme de centredreta, que fracassà com a Unió Autonomista, feu, no obstant, un gran servei al país. Amb Josep Melià, la UCD balear fou un partit civilitzat i gens anticatalà, just el contrari de la UCD valenciana, que amb Fernando Abril Martorel posà les bases de l'actual dreta dels Zaplana i companyia. I aquesta UCD civilitzada fou l'origen de la Unió Mallorquina de Jeroni Albertí. Sens dubte, hi ha més nacionalisme dins la UM actual que dins l'originària UCD, de manera que per la dreta també ha crescut el nacionalisme.
La història, però, ha condicionat l'evolució actual. Dins el PSM no predominà mai el nacionalisme per damunt dels altres factors ideològics del partit. Això provocà primer l'escissió d'ERC i després el rebuig a la coalició amb UM. Si les circumstàncies ens haguessin aconduït a una implantació ideològica com l'actual, però dins un sol partit o coalició, avui els crítics d'UM i els renovadors del PSM (que són els grups més afins que hi ha) constituirien el nucli central i hegemònic d'una potent estructura política nacionalista, amb un apèndix esquerrà que serien els oficialistes del PSM, un apèndix regionalista de centredreta que serien els oficialistes d'UM, i un apèndix radical independentista que serien els militants d'ERC. Tot això podria haver estat, però no serà. Desgraciadament, el present no pot ser mai el disseny de laboratori que vodríem, sinó la continuació d'un passat que el condiciona.
El nacionalisme començà feble i dispers. La feblesa aconduí a fracassos, i els fracassos produïren inseguretat. La inseguretat empengué els nacionalistes a continuar aferrats a altres referències aparentment més sòlides, com l'esquerra o el liberalsme, i d'aquesta manera caigueren en la incoherència que provocà denúncies i divisions. I aquí és on som.
