Els espais familiars, els que tenim com a propis, són els que suporten menys els canvis, per petits que siguin. Mirau la sala de ca nostra, en disposició quotidiana, com esdevé estranya en moure la taula un pam, retocar la disposició de les cadires, col·locar el gerro allà on hi ha el telèfon, i viceversa. «Aquest revister no era aquí», sorgeix l'estranyesa; «has canviat la llum», assenyales la làmpada... «Què has fet?», la pregunta que engaltes en percebre-ho, però no ets capaç d'enumerar els canvis. Ca nostra -el terreny que dominam i ens és propi, el 'territori' animal- és sovint una de les poques certeses pràctiques. Per això roman pràcticament inalterat anys i panys, i qualsevol mutació és anunciada, debatuda, rebatuda i sospesada. «Canviarem el sofà». «Mumare, vols dir?». I unes cortines, aquelles cortines, marquen l'equilibri amb la resta dels elements que integren l'espai. Un equilibri enquistat, solidificat amb el temps. Podem recórrer a cegues ca nostra sense ensopegar amb el petit cossiol que tenim devora el tamboret, som capaços d'anar a les palpentes evitant els cantons que fàcilment ens deixarien blaus a les cuixes. Obriríem la porta, arribaríem a la gelera i llavors no és necessari utilitzar la memòria, perquè la llum tènue del frigorífic il·lumina tota la cuina, i deixa endevinar la fruita a la taula, el carret de la compra, l'escurada sense desar. I això ho traslladam a qualsevol casa que hàgim sovintejat, també. Cada vegada que ens aixecam d'aquella butaca de ca la padrina que mira cap a la finestra ho feim amb cautela, per evitar la punxa sàdica de la làmpada de sostre que ens va fer anar alerta ben bé una dècada: fins i tot podem sentir el dolor agut dalt del cap si qualque dia negligim aquella precaució. És igual: tot i que el perill ja no existeix, l'inconscient ens fa sentir que hem pegat amb aquella làmpada, 'la' làmpada, com els amputats senten encara els dits del peu.
Als afores, la formigonera ens ha resolt els nostres paisatges. Em direu: és necessari, creixem, i hem de canviar la pell. A més, l'espai exterior, en evolució constant, no és assimilable als territoris íntims, més limitats. I per tant, més sensibles als petits canvis. I, és cert, l'espai públic és també espai familiar. I tots hem maleït qualque reforma o qualque demolició. Una plaça que era terra i ens l'han tornada empedrada... O una construcció que, durant uns mesos, desapareix deixant a la vista papers pintats, rajoles, estucats diversos i les marques de qualque escala. Marques de circuits elèctrics, allà hi havia un aplic, allà un prestatge. Senyals en dues dimensions: allò era la cuina, cap aquí la pica i la gelera, que quan l'obries, de matinada, il·luminava amb llum tènue tota la cuina, la fruita a la taula, l'escurada sense desar.
