Demà farà cent anys de l'atemptat de Mateu Morral contra la carrossa nupcial d'Alfons XIII i Victòria Eugènia. Si fa no fa, jo vaig néixer quaranta anys després, i Mateo Morral -així, amb el nom en castellà-, va integrar-se en aquesta nebulosa on cohabiten les pors de la infantesa. Qui me'n va parlar, de Mateo Morral, no ho sé. Tanmateix, el sol fet de pronunciar el seu nom em provocava la reverberació de sons tràgics que trigaven hores a apaivagar-se. Els fantasmes que d'infant em sumien en la desolació -la por sempre l'he associada a la desolació- no eren els més populars, com són ara el dimoni, na Maria Enganxa o el beneit del poble. A mi em llevaven la son Mateo Morral, el torero Espartero i el bou Perdigón, la madrilenya Plaza de la Cebada, Enriqueta Martí i en Guillem de la cama d'alumini. De les persones que anomeno, en Guillem va ésser l'únic coetani meu. Era, en Guillem, un home coix que rondava per foravila i, fins i tot, hi passava la nit. Els pagesos que, a entrada de fosca, tornaven al poble, afirmaven haver-lo vist, ran de camí, amuntegant esbarzers secs sobre qualque tronc de figuera o d'ametller per fer una foguera. Casualment, al cap d'unes setmanes d'haver passat ell per un indret determinat, es produïa un robatori important. Ja m'enteneu, les dues vaques d'aquella vaqueria, els tres porcs de la soll de més enllà. Ell s'havia encarregat de la localització dels corrals, és evident. I havien comès el robatori, companys seus: les rodes del camió que havia servit per a transportar els animals, quedaven marcades a la terra. I si havia fet moll? S'hi encallaven. Quina feredat em feia aquesta imatge! La de les rodes que s'endinsaven en el moll, vull dir. La por a Enriqueta Martí era, potser, la més justificada de totes les pors que sentia. Enriqueta havia segrestat un fotimer de criatures, i corria la brama que les assassinava i en feia sabó. Què voleu que us digui? M'esgarrifava més rentar-me les mans que sostenir, entre les mans, un calàpet. Aquesta por estava justificada, jo també era infant. Però, què tenia a veure, amb les meves pors un indret del Madrid més castís com és ara la Plaza de la Cebada? No la conec, la Plaza de la Cebada. I sempre que som a Madrid tinc la temptació de fer-hi un tomb. Tanmateix, faig tot el que puc per esmerçar el temps disponible en una feina o altra, i no vull saber com reaccionaria si alguna vegada, caminant d'esma, hi arribés. Res, procuraré evitar-ho. En realitat, no m'uneix cap sentiment, a la Plaza de la Cebada. Tampoc a Espartero. Per entendre'ns: no cal ni dir que el pobre Espartero no festejava cap padrina meva quan el va matar el bou, i en canvi en duc un dol, de la seva mort, que no és de dir. Ens uneix l'estimació pels animals, potser. Espartero va deixar en testament una pensió vitalícia a la somereta que el portava d'un poble a l'altre, quan era pobre i no podia viatjar amb tren. Jo, d'infant, passava moltes hores del dia amb un ase de raça mallorquina, camallarg i d'una alçada considerable, tot seny. En fi...! Tornem al fil de l'article. El sol fet de pronunciar o de sentir pronunciar el nom de Mateo Morral em feia calfreds. Em porta imatges d'espais inhòspits, de sang vessada, ja quallada en el record. Demà farà cent anys de la seva irrupció a la història. Recordem-ho. Som a Madrid. Morral s'havia allotjat a una pensió de la Calle Mayor, situada en el quart pis del número vuitanta-vuit. En passar la carrossa reial per davall del seu balcó, va llençar una bomba dissimulada en un ram de flors. Hi va haver més de trenta morts i una pila de ferits. Aprofitant la confusió dels primers moments, va aconseguir escapar del lloc de la tragèdia i va trobar la protecció de José Nakens, director d'un setmanari anticlerical, El Motín, i amic de Ferrer i Guàrdia. Nakens, gràcies a l'amistat que l'unia al pedagog català, li va facilitar la sortida de Madrid. Tanmateix, el dos de juny, seria localitzat en el «ventorro de Jenaro Chamorro», a Soto de Alborea, prop de Torrejón. Acabava de sopar d'una truita de tres ous, de manera que va tenir una bona mort. Va clavar un tret al cap a Fructuoso Vega, el guarda que es disposava a detenir-lo. I tot seguit va girar la pistola cap a ell, i va rebentar-se el cor. La història encara tindria més conseqüències tràgiques. Tres anys després, i amb l'excusa d'haver estat l'inductor dels aldarulls que desembocaren en els fets de la Setmana Tràgica, Ferrer i Guàrdia fou condemnat a mort i afusellat. En canvi, l'altre protector de Morral, José Nakens, se'n sortiria amb dos anys de presidi i a les darreries de la seva vida gaudiria d'una pensió vitalícia de trenta duros, pagada per l'Associació de la Premsa. N'hi ha -i n'hi ha hagut sempre- que neixen dempeus.