A un any de les eleccions, el PSM acara avui un dels congressos més difícils de la seva història. El partit arrossega una innegable crisi interna derivada dels negatius resultats electorals i dels daltabaixos originats en un procés de relleu generacional a la cúpula del partit. A pesar que la distinció no és evident sempre, el debat es presenta a l'opinió pública més com una qüestió d'estratègia que d'orientació ideològica. Les opinions que, en un sentit i en un altre, s'han expressat al llarg dels darrers mesos, palesen que el projecte continua suscitant interès i que se segueix amb atenció tot allò que l'afecta. El PSM és un partit important, que ha tingut sempre presència a les institucions pròpies. No obstant això, les circumstàncies dels darrers 10 anys no són les que permeteren el seu desenvolupament des dels primers temps de la democràcia i de l'autonomia. L'estructura de la població ha experimentat un canvi radical. La concurrència pel mateix espai ha crescut. El PSM s'ha de situar en aquest nou context. Hi ha arguments vàlids per donar suport a la constitució d'un bloc amb altres partits i d'altres per mantenir l'opció en solitari. Sigui quina sigui la direcció que es prengui, els nous dirigents han de ser prou responsables com per no tirar en orris l'esforç realitzat durant molts d'anys. S'ha de triar el que es consideri millor per al nacionalisme, per al progressisme i per a l'ecologisme. Tot seguit, la discussió s'ha d'acabar i tothom que hi romangui ha de remar en la mateixa direcció. Les anades i les vengudes constants són prova d'immaduresa i el pitjor servei que es pot prestar als principis que es defensen.