algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

De rerum natura

Com poden ser dues llengües igualment oficials en un territori si només és obligatori el coneixement d'una?, escrivia el professor Max Cahner el 3 de juliol de 1986, en valorar la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre els recursos que el govern de Felipe González (PSOE) havia interposat contra determinats articles de les lleis de normalització del basc, del gallec i del català a Catalunya. A les illes Balears, la llei 3/1986, de 30 d'abril també seria objecte de recurs per part del govern espanyol i la sentència es coneixeria dos anys després. Vist amb la distància de vint anys, aquell episodi ofereix un interès que el projecta de bell nou sobre l'actualitat per motius diferents.

Les lleis de normalització lingüística (LNL) de Galícia, del País Basc i de les Illes Balears havien estat aprovades als Parlaments respectius per unanimitat, i la de Catalunya crec que només havia obtingut un vot en contra. Els recursos responien, doncs, a la voluntat del govern central de fer-se valer davant les «seves» extensions territorials autonòmiques; en altres paraules, tractaven de «fer la punyeta» i de passada marcar territori als socialistes més autonomistes de cadascun d'aquests països. Les sentències posteriors del TC no impediren certament l'entrada en vigor de les lleis i els retalls no van ser substancials, però sí que foren significatius. En el cas gallec, el TC declarà inconstitucional el fet que els ciutadans gallecs haguessin de tenir el deure de conèixer la seva llengua pròpia, per tal com la Constitució només atorga la categoria de llengua d'obligat coneixement al castellà. És clar que tampoc no diu que a les comunitats autònomes amb llengua pròpia aquest deure no sigui exigible a la llengua no castellana. Però els magistrats van creure llavors que açò no era possible. Ho serà ara, que el projecte d'Estatut nou per a Catalunya contempla que «totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les» (art. 6.2)? Certament, no sembla que aquesta vegada el PSOE hi hagi de posar cap emperò; els problemes, si de cas, poden venir per part del PP. Però, tranquils, perquè allò que era inconstitucional a Galícia el 1986 potser no ho sigui ara a Catalunya 20 anys després. Quedi clar que aquest deure de conèixer el català a Catalunya (i a les Illes Balears, per suposat!), entès com a presumpció de coneixement, com diuen els juristes, em sembla no sols necessari, sinó també raonable en la línia d'equiparació lingüística i d'igualtat d'estatus entre les dues llengües oficials. Així, ho argumentava el magistrat Rubio Llorente en un dels vots particulars formulats en aquella sentència ja històrica, en el sentit que només amb la imposició del deure de conèixer les llengües pròpies de les comunitats autònomes es pot fer efectiu l'ús d'aquestes, en igualtat de condicions amb el castellà. Esperem que la seva argumentació aquesta vegada sí que es prengui en consideració per part dels membres del Tribunal. És de sentit comú que, si es vol realment la convivència lingüística a l'Estat espanyol, totes les llengües que hi són parlades han de ser objecte d'un tractament equivalent.

Per tant, si el castellà és l'única llengua oficial a tot l'Estat, sembla lògic que en un àmbit territorial autonòmic de llengua pròpia no castellana l'obligació del coneixement d'aquesta ha d'afectar el personal al servei de l'administració (també el personal de l'anomenada administració «perifèrica») i els magistrats, jutges, secretaris i fiscals. Si les emissores de titularitat pública emeten per a tot l'Estat únicament en llengua castellana, sembla del tot raonable que l'ús normal i preferent dels mitjans de comunicació de titularitat pública dins l'àmbit territorial autonòmic sigui el de la llengua que els és pròpia a la comunitat.

Davant aquesta nova situació no s'entén que els grups majoritaris al Parlament de les Illes no vulguin introduir una fórmula semblant a la ja admesa per a Catalunya. De fet, a la Comissió Assessora per a la Reforma estatutària només el professor Bartomeu Colom i l'advocat Ignasi Ribas han fet propostes i han mantingut vots particulars en aquest sentit. O sí que s'entén: preocupats per desactivar tot allò que faci sortir la llengua catalana del clot en què el poder actualment l'ha situada, els nostres ínclits conservadors volen conservar el procés de reducció, minorització i dissolució lingüística del català perquè un dia -que mai no arribi!-, puguin parlar en passat d'aquella que hauria estat llengua pròpia de la comunitat autònoma. Açò sí, amb grans proclames d'amor a «lo nostro», defensa a ultrança de grafismes arcaïtzants, com la -H- intercalada, i concursos de redacció en les modalitats balears i competicions de mots exòtics costumistes i pintorescos, autèntics i exclusius de les Balears i Pitiüses, que tindrien un petit espai a IB3 entre pel·lícula i pel·lícula doblades en castellà. Em deman si una actitud així deu pertànyer a la mateixa naturalesa de les coses.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.