nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
14°

Que gran és la ràdio!

L'estimat lector-a ja coneix les grandeses i les misèries d'aquest país. Tots sabem l'ambient que es viu als carrers, alguns tenim clar que la convivència la fan possible les persones per damunt de tot, les persones de cada «bàndol» que no permeten que les idees que ens enfronten, prevaleixin davant el civisme. Ara, mentre escric això, acaben de marxar dues senyores que cerquen Franco: «Necesitamos otro Franco que ponga orden...»

A la llibreria estant, hem arribat a sentir i veure de tot. Des de la senyora que assegura que el «diable» habita Catalunya i que és plena de «maricones y bolleras», a l'indígena de casa nostra que assegura que els catalans som tots fills dels assassins que van cometre el genocidi de 1229. Tot, mentre sigui dins el límit d'amollar el monòleg de torn i marxar, es va aguantant. Mai acotant el cap, ni permetent l'insult, però sense enfrontaments. Fins i tot, en algunes ocasions han entrat amb la cançoneta gonella i han sortit cordialment, havent intercanviat opinions i amb el corresponent diccionari del català de Mallorca sota el braç i ben contents. De nazis i intolerants n'hi ha en qualsevol bàndol. Però, també, molts radicals de cada extrem són, per molt que costi acceptar-ho, d'un tracte i d'una educació sense retret possible. Solen documentar-se a fons per a conèixer bé l'enemic i no solen venir a discutir o a dir bajanades, saben que són mentides i calúmnies que només des de la demagògia de la premsa escrita funcionen. Per altra banda, els receptors d'aquests, sí que ignorant-ho tot, vénen i amollen. De totes formes, el tracte personal a les botigues impedeix que la conversa, quan es produeix, pugui esdevenir una altra cosa que no sigui cordial i protocol·lària.

En un altre espai com és la ràdio, la comunicació despersonalitzada entre dos interlocutors que no es miren als ulls, fa canviar totalment el format del «protocol».

El passat 19 de Maig de 2006 mentre entrava a Ciutat per cercar aparcament i arribar, pel matí, a la llibreria, cansat pels debats interminables sobre l'estatutet, vaig guaitar aquest finestral dels joves que és ràdio flaix-back (no + èxits!), i ho vaig fer just en un moment molt interessant, (és una emissora Catalana, i dels P.P.C.C., que fent-ho tot en la nostra llengua, molt sàviament, no discrimina mai ningú, ni gosa posar cap problema a girar llengua o a incorporar col·laboradors que no són catalanoparlants) un moment d'aquells que es produeixen a la llibreria sovint, però que amb la tan relativa i dilatable proximitat de les ones agafa definitivament un altre caire, sense temps per a reflexions, tot seguint el guió, sense contemplacions, més o manco així: -Hola, hola...? com va, et trucam per...

-Petardo, hola petardo...
-Com anem, bon dia
-Petardo, qué asco. Petardo, qué asco!
-Hola sóc de ràdio flaixback... te hablaré en castellano, somos de radio flashback... que somos de r.f... ¿qué es lo que te da tanto asco?
-Que me hables en catalán!!
-Adéu!

I el locutor penja, però en qüestió de deu segons torna a marcar i ella a l'altre costat intenta arreglar lo irreparable: -oye? Que...
-No, escolta, escolta maca que t'ho diré en català...
-Qué?
-Que et donin pel sac!!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.