És molt probable que la sentència que hagi repetit més en aquesta vida és aquella que diu «Som com a nans asseguts a becoll de gegants». Em semblava -i em sembla encara- que és molt reeixida i molt útil per expressar una de les característiques pròpies de la ciència, que és el coneixement acumulatiu. És a dir que els treballs que es publiquen avui en dia assumeixen les trobades de temps passat, de tal manera que la literatura científica passada té poc atractiu i, menys encara, utilitat. Basta llegir el que és més recent per saber tot el que se sap de cert sobre un determinat tema. Aquest és un tret que distingeix la ciència de la literatura, l'art, la filosofia, etc. Disciplines on encara és freqüent parlar i discutir amb els clàssics. En ciència no, si voleu saber astronomia no heu de perdre temps llegint Copèrnic o Galileu, i si voleu saber química actual no heu de llegir Lavoisier, per posar-ne només alguns exemples. Val més saber què veuen els nans, que el que veuen els gegants. A les meves classes i, em tem, en algun escrit he atribuït la frase dels nans i del gegants a Newton. He de confessar que la meva atribució a Newton era de segona mà i imprecisa. Més endavant vaig esbrinar on havia escrit Newton la famosa frase: era una carta dirigida a un altre gran de la ciència anomenat Robert Hooke. La frase tanmateix no era exactament com jo l'havia citada, sinó que deia: «Hi veiem més enfora perquè estam asseguts a becoll de gegants». Per casualitat vaig trobar altres dues notícies posteriors i relatives a la frase. La primera és que hi ha una moneda anglesa de dues lliures que en el caire du la sentència: «Standing on the Shoulders of Giants». Algunes d'aquestes monedes duen un error, ja que en lloc de «giants» posa «gants». Però si en troben una no es pensin que tenen un tresor; no passa de ser, segons he esbrinat, una curiositat numismàtica. La segona notícia és que un grup de rock anglès anomenat Oasis féu l'any 2000 un àlbum al qual posaren el mateix que hi ha al caire de la moneda.
Poques coses de valor m'afegiren la numismàtica i el rock. Més interessant -molt més interessant- fou el que em digué n'Antoni Bonner, el gran lul·lista. Antoni em digué que, si no recordava malament, la frase l'havia dita Bernard de Chartres ja en el segle XII. També em digué que tenia a la seva biblioteca un article que estudiava aquest tema i que me'n faria una fotocòpia. La fotocòpia arribà amb una exquisida puntualitat i en ella hi ha un estudi d'Edourd Jeauneau on mostra que la frase era habitual entre els filòsofs, teòlegs i lingüistes del segle XII. No hi ha constància que hi hagi algun autor anterior al segle XII que l'hagi emprada. Tampoc es sap cert si Bernard de Chartres l'escrigué, perquè no es conserva cap llibre seu i només hi ha comentaris i cites fets pels seus deixebles als seus sermons i escrits originals. Però el que sí és cert i indiscutible és que la frase no és, com jo he predicat tantes vegades, ai!, original de Newton, ni paradigmàtica de la ciència moderna. És com a màxim del segle XII. En l'article hi ha també un estudi dels distints significats que li han ha donat a la sentència. L'autor diu que la frase ha tengut tant d'èxit perquè el seu significat és ambigu i tothom pot emprar-la a la seva conveniència. I és que l'ambigüitat és la mare de la llibertat. Em sembla que ho va dir ¿per primera vegada? Montaigne.
