Aquesta setmana s'ha celebrat una reunió a Londres que recorda la precarietat en què viuen alguns dels governs que sovint suposam que són allà fins a les properes eleccions i que hi són per dret. Dos antics primers ministres del Pakistan, Benazir Bhutto i Nawaz Sharif, convidaren la premsa a la firma d'una Carta per a la democràcia al Pakistan i explicaren que combinaran els seus esforços, recursos i idees per assegurar que en les eleccions del Pakistan de l'any que ve el General Pervez Musharraf no continuï en el poder. Han fet un pacte a Londres per guanyar les eleccions. Quants països del nostre redol tenen els seus primers ministres més recents vivint a l'exili? Quants partits d'oposició han d'organitzar reunions públiques a milers de quilòmetres de casa per poder explicar-se? Bhutto seria detinguda si trepitjàs territori pakistanès per casos de corrupció que ella nega i que el Govern de Musharraf diu que l'ajudaren a aconseguir una fortuna. I Sharif seria detingut si anava allà perquè, per salvar-se de la presó, va prometre deixar el país per sempre quan Musharraf pujà al poder amb un cop d'Estat el 1999. És prou difícil organitzar cap campanya electoral dins un país com el Pakistan, però fer el mateix des d'aquí per convèncer l'electorat de rebutjar el règim actual és encara molt més difícil. En tot cas, la proclamació que feren Bhutto i Sharif a Londres diu que el Pakistan podria aparèixer molt més als diaris l'any que ve, i que per tant la situació al redol de l'Afganistan, l'Iraq i les repúbliques exsoviètiques serà moguda durant molt més temps encara. El que no sabem, de moment, és qui finança aquestes campanyes externes per la democràcia al Pakistan i si aquest finançament continuarà fins l'any que ve. Si encara sentim la veu de Bhutto i Sharif d'aquí a un any, serà perquè a alguns a Europa o als Estats Units els interessa.