Comencem per una constatació: en els partits polítics la democràcia interna és un bé escàs. I crec que aquesta situació perjudica els mateixos partits perquè que existeixi debat intern i una crítica constructiva pot ser un motor per millorar el producte polític que s'ofereix als ciutadans. Un partit sense vida interna és una entitat que més prest o més tard acabarà a l'apatia, el tancament i la pèrdua del necessari contacte amb la realitat. La controvèrsia d'idees i, sobretot, d'estratègies és la benzina de les organitzacions polítiques, a més de ser l'element que pot atreure moltes persones a afiliar-se. Per no poder participar poca gent s'apuntarà a una força política i, per tant, la imprescindible renovació i entrada de nova sang quedarà suspesa. Una de les causes que justifiquen el poc compromís polític és probablement aquesta manca de democràcia interna. Lògicament, tot té uns límits i determinades postures més que enriquir el partit poden generar una tensió que pot acabar molt malament. La participació ha d'existir, però s'ha de fer des de la lleialtat i un cert respecte a les estructures, perquè segons com es faci pot arribar a ser contraproduent. Tot això té relació amb el que ha succeït amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la seva decisió de recomanació de vot al futur referèndum sobre l'Estatut. Els defensors d'ERC lloen el respecte del partit a la decisió dels afiliats. Pens que aquesta lloança perd de vista amb una alegria descriptible el que realment ha passat. I el que ha passat és que els dirigents d'ERC han jugat amb foc i finalment s'han cremat. Pens que tota la polèmica té una explicació molt més d'estratègia política que de contingut de l'Estatut. Qui va pujar el sostre de la proposta d'Estatut al Parlament de Catalunya va ser CiU; segurament ERC per les seves responsabilitats governamentals podia assumir una proposta més baixa, i òbviament CiU per situació opositora podia jugar més fort. Remès el projecte d'Estatut a Madrid qui va presentar esmenes va ser el PSOE i, en conseqüència, el gran aliat d'ERC al tripartit, el PSC, va ser qui es va posar al capdavant de la retallada, va ser el PSC qui va abandonar el pacte del Parlament de Catalunya. Juntament amb això en un determinat moment a ZP el va interessar canviar de socis de referència, passant d'ERC a CiU. És aquesta variació estratègica la que va provocar que ERC decidís iniciar una campanya denunciant les rebaixes estatutàries. Els diputats republicans varen començar un atac al text estatutari que anava provocant que dins les bases anàs fent forat el rebuig a la reforma. CiU en aquesta conjuntura tenia dues opcions, o arribar a un pacte i tirar endavant un Estatut rebaixat o enrocar-se i que la reforma no sortís. Així arribam que la direcció d'ERC decideix recomanar el vot nul. És a dir, davant la situació, la decisió d'ERC no és cercar l'opinió dels militants i, manifestada aquesta opinió, posicionar-se. La posició d'ERC ja està presa però resulta que els militants se reboten, i se reboten en gran mesura perquè no poden entendre que els seus representants s'hagin passat setmanes dient com de dolent és l'Estatut que s'aprovarà per posteriorment no demanar el vot negatiu. L'exercici de democràcia interna s'hagués produït si primer s'haguessin escoltat les bases i després s'hagués decidit la posició. El procés ha estat invers, primer es fixa la posició i després no és que es vulgui escoltar les bases, és que les bases es revelen intoxicades pels mateixos dirigents que han jugat a l'atac per després sortir per la tangent. Més que democràcia interna hauríem de parlar d'exercici d'incoherència indigerible per les bases. Igual que CiU es va equivocar donant suport a un PP amb majoria absoluta, ERC s'ha equivocat encenent el foc per després amagar la mà. I el pitjor que pot fer un partit és negar les seves equivocacions, tot cercant excuses de mal pagador. I la sociovergència o la democràcia interna són excuses que només volen tapar una equivocació de gestió en la qüestió central de la legislatura. I el pitjor de tot, és que el pensament esquerranós és tan esbiaixat que el dimoni no és el PSC el rebaixador de l'Estatut i a qui s'ha regalat la generalitat tot i haver una majoria absoluta nacionalista, el dimoni és CiU. Al final el progressisme es posa per damunt del catalanisme, tota una lliçó.