Deixar escrita una cosa així hores abans que comenci la final és un pèl temerari, però aquí ho teniu: tanta eufòria no pot ser mai bona... i ja estam que qualsevol país del món s'aboca en els 'seus' equips de futbol -s'hi projecta- com si els triomfos esportius fossin proeses dignes d'explicar a les generacions següents -«històric», un adjectiu que hem devaluat entre tots-, però... Durant tota aquesta setmana, el Barça 'ja' havia guanyat la final d'ahir. Tothom, més o menys obertament, ho donava per fet, fins i tot aquells que s'atrevien a imaginar que imaginaven un resultat que els obligàs a 'amagar-se davall les pedres' fins passat l'estiu. I tanta eufòria prèvia és -'hauria estat'?- també dolenta en cas de victòria, perquè tot el que es cobra per avançat no t'ho tornen a pagar. S'ha de dir, però, que és màgic aixecar-se a Barcelona l'endemà d'una gran victòria del primer equip del país -sobretot si un no forma part del grup dels 'derrotats', que n'hi ha-, però també és cert que un resultat advers reverteix -i de quina manera!- en mals humors irracionals... només per això ja val la pena unir-se a l'afició. La prèvia d'un partit com el d'ahir fa possible conciliar Rajoy i ZP, per pronosticar exactament el mateix resultat -l'equip 'nacional' de Catalunya era ahir l'equip 'nacional' espanyol, uf!-. I, a part, aconsegueix buidar els carrers i els cinemes i confegir bandes sonores col·lectives, d'aquestes que d'aquí uns anys ens traslladaran exactament a anit passada, en aquell moment determinat en què...

Aquesta catarsi col·lectiva dels catalans del Principat -una espècie d'akelarre d'afirmació 'nacional'- ha servit, aquests dies, per atenuar els xum-xums de la precampanya del referèndum i la segona remodelació de govern -'crisi', una paraula que fa por- en tres setmanes, però la qüestió està prou calenta. Entre d'altres coses, perquè tot i que tots els partits polítics reclamen públicament no convertir el referèndum en unes primàries, les estratègies d'uns i altres van encaminades a això. I deslliurada de les obligacions de govern, Esquerra podrà esgrimir desinhibida i sense cap lligam institucional el llenguatge esmolat que la va fer pujar en les darreres autonòmiques: de fet, Carod ja va treure l'argumentari 'la culpa és d'Espanya' la setmana passada, quan feia mesos que el tenia desat, noblesa obliga. I apel·la -ara que ja ha deixat clar que no l'importa que la reforma no vagi endavant- als mateixos resorts emocionals que toca el PP -més justificadament, potser d'una manera que alguns poden trobar més lícita-. L'estratègia socialista -ahir varen presentar l'eslògan- és també visceral, precisament per conjurar el 'no' de l'exsoci de govern i posar-ne al mateix sac que l'oposició espanyola... La política, cada vegada més a prop del futbol...