És ben possible que hàgim estat una mica injustos amb l'Escola Mallorquina: en especial amb l'obra i la figura de Maria Antònia Salvà, sens dubte les de més pes, les de major significació, part damunt les aportacions i contribucions -per altra banda perfectament apreciables- de Miquel Ferrà, Mossèn Llorenç Riber i algun altre membre de l'Escola. Però deixem a altri les comparances i l'establiment de cap precedència. Ara i aquí es tracta de valorar la sensibilitat de la poetessa de Llucmajor i de Capdellà (la família havia heretat també la possessió de Son Hortolà, a Capdellà, si bé va haver de vendre-la el 1925) i l'especial cura que va dedicar tota la vida a l'afinament dels seus instruments; no -de cap de les maneres- de menysprear les contribucions dels seus companys d'escriptura.
Miquel Gayà, que en certa manera podem considerar com el darrer membre de ple dret de l'Escola Mallorquina, conscient de la seva excepcional importància, va estar treballant anys i panys en el nodrit epistolari entre Maria Antònia Salvà i Miquel Ferrà, conseqüència aquesta d'una sintonia poètica i gairebé fraternal com no se n'ha donat cap altre cas entre els nostres escriptors. L'any 1998 es publicaren els dos volums dedicats a les cartes de Miquel Ferrà adreçades a la nostra poetessa, a la col·lecció Els treballs i els dies de l'editorial Moll. Suara, a la mateixa col·lecció, finalment es publica l'Epistolari de Maria Antònia Salvà a Miquel Ferrà, a cura de Francesc Lladó, que ha posat al dia la feina tan devota de Miquel Gayà, donada per acabada per aquest el 1991.
Les quasi tres-centes cartes de Maria Antònia conservades per Miquel Ferrà, que cobreixen més de quaranta anys, fins a la mort d'aquest, ens palesen d'una banda que l'exercici de la seva vocació no va tenir mai res d'improvisat ni de superficial i, d'una altra, l'especial relació germanívola entre la poetessa de S'Allapassa -que tan conscient era de l'arrelament familiar a aquest indret, remuntant-se a quatre centúries i escreix- i Miquel Ferrà, a qui guanyava de quinze anys però a qui va sobreviure altres deu, d'una influència mútua, literàriament parlant, però tanmateix més a favor de la poetessa que del poeta, el qual va considerar el deu deure constituir-se en una mena d'assessor i de secretari de confiança total de la primera, en una actitud de servei envers la seva obra com en podem conèixer ben poques entre escriptors.
Justament, si un primer argument a favor de la lectura d'aquest Epistolari pot esser la constatació de la sensibilitat i la humilitat amb les quals la poetessa es preocupava per l'eficàcia de la seva escriptura, un segon argument pot esser la rara generositat del poeta en atendre les constants consultes -i fins i tot els encàrrecs- d'ella, en un joc que potser sols qui ha provat de practicar la parenta pobra amb certa constància i insistència pot realment copsar i valorar la seva transcendència.
També és important la inclusió de nombrosos intents per part de Maria Antònia Salvà, algunes primeres versions de textos que després foren incorporats als volums de les seves Obres, així com també d'altres que no, el que sens dubte fa més valuós l'epistolari. Entre els poemes que posteriorment foren recollits, per exemple, un pot trobar la següent Ofrena: «Allà en la plana blava / Verge de Lluc, / ma bresca elaborava / i aquí us la duc. // En temps de caramelles / Verge de Lluc, / collia les roselles / i aquí us les duc. // Passà ma jovenesa, / Verge de Lluc. / Em resta la vellesa / i aquí us la duc».
No diguem també la riquesa de vocabulari i de fraseologia del seu llenguatge, que ens fa témer fins a quin punt aquest s'ha anat erosionant. De fet, trobam expressions o girs que em sembla que ja s'han esvaït. Alguns exemples: «li vaig xupar l'espina», «perdre el tranc», "estar com un pern de rifa», «ja tornam treure faves d'olla», «jo em trob com un escarabat entre borres», «ja basta per caldera", «tant si vol com si no vol com el bou del Sen Pirris», etc., etc. Tanmateix, és ben conscient que «al vocabulari de mots dialectals, n'hi hauríem d'ajuntar un altre de mots incomprensibles pel nostre públic». Perquè, en definitiva, l'escriptor «té, no sols el dret, sinó quasi diria el deure d'usar tots els mots legítims de la pròpia llengua, per tal de contribuir a enrobustir-la i unificar-la de cada dia més».
Naturalment, aquest Epistolari de Maria Antònia Salvà a Miquel Ferrà suposa també una contribució detallada a la petita història de la nostra gent més lletraferida, a les relacions de l'Escola mallorquina amb Josep Carner i tants d'altres, així com també un testimoni de primera mà de les conseqüències del Gloriós Engronsament entre nosaltres. Tot, per qui escrivia: «La cendra i el posat ploraner em són més avorribles de cada dia». I que acusava recepció d'un llibre, Crist, de J. Tharrats, d'edició clandestina, amb un sonet que comença: «Als que estem per emprendre la volada / vers un traspàs que per fidel no és trist», sonet que segons nota de Francesc Lladó no ha estat recollit en cap dels seus llibres.
