Dilluns, 8.- Deixam l'Empordà amb tramuntana i arribam a la Provença amb mestral. Ambdós són vents septentrionals, inclements i obstinats, de carnadura espessa i durada imprecisa, escairat el segon vers ponent, vents que fan enfollir, en desigual intensitat i mesura, humans i bèsties, fins el punt, no gens infreqüent, que ramats i pastors s'extravien: els anyells dins les garrigues i els comellars més ocults de la serra, els ovellers dins l'infinit laberint del seu propi cervell, desfici que només pot mitigar-se bevent esperit de trementina o una tisana amb la decocció d'una branca de brègol i tres o quatre grans d'anís d'estrella per endolcir l'agror d'aquest llorer boscà que verdeja a les obagues dels vessants. Havíem preparat, amb cura sobre el desig i els mapes, l'itinerari vers l'alba dels gessamins, el migdia dels espígols, vers els tons, tebis encara, d'una terra de colors ardents i aromàtics: liles i fúcsies, vermells i blaus. Finalment, el pífol insistent de l'aquiló fou presagi no pas d'un viatge adreçat a la mirada, com era la nostra intenció, ans a l'oïda, un sentit maldestre a destriar, d'entre el renou, l'harmonia de les coses, puix que tot de sons, reals o imaginaris, ens acompanyaren durant el trajecte. Així, a la sortida de Salon-de-Provence, per la ruta de Val-de-Cuech, davant el monument aixecat a la memòria dels màrtirs de la resistència, un cor de vells refractaris, supervivents de l'ocupació, el col·laboracionisme, la delació i la vergonya, entonaven, amb veu fràgil i orgullosa, càntics de llunyana victòria. En els seus rostres colrats, en els seus ulls lluents, s'hi endevinava la dignitat i l'emoció de pertànyer als maquis. Després, enmig d'un silenci reverent, han dipositat l'ofrena floral i, lentament, per una sendera sinuosa, s'han acimat a una petita clariana del turó, on els nazis executaren els seus germans en la rebel·lia.
A Avinyó vam retre gratitud als nostres professors de francès, jo al pare Rosselló, un franciscà del tercer orde regular que heretà el malnom, Crostes, d'un altre Rosselló que el precedí en el magisteri i en els hàbits conventuals. Sobre el pont inacabat que s'aboca al corrent del Rhône, la construcció inicial del qual s'atribueix a sant Bénezet per mandat directe de lo Déu seu Senyor, no hem pogut evitar recordar la cançó d'infantesa que, a classe, dirigits per la batuta vacil·lant del pare Crostes, tots cantàvem com una sola veu, destrempada per la imminent adolescència: «Sur le pont d'Avignon/l'on y danse, l'on y danse;/ sur le pont d'Avignon/l'on y danse tout en rond». En un dels carrerons de l'antiga ciutat dels Papes, car nou pontífexs residiren en el palau, el cartell d'una façana anuncia: «Artisans de vents», i sota el rètol, un mostrador ple d'instruments de vent, allò que a les orquestres es denomina metall, com són ara les trompetes i les trompes. Artesà de vents m'ha semblat una definició sublim, poètica, que m'ha suggerit un procés màgic per fer de l'aire música, potser una artesania pròpia dels déus grecs. Dissortadament, a L'Isle sur la Sorgue la remor dels turistes, que vagaregen pels establiments dels antiquaris o beuen anisats aigualits a les terrasses, i el brogit de l'aigua que vessen, en el canal, els catúfols de les sínies ornamentals, m'han impedit oir la veu de René Char, que jo volia sentir clara, com les seves escriptures, com les seves actituds, d'intel·lectual i, alhora, de militant indòcil de la vida i la poesia.
Crillon le Brave és una simfonia de matisos, tant pel que fa a la piuladissa, com a les taques de verds que s'estenen per la plana. Un lloc per perdre's. Un lloc per trobar-se. Fosqueja quan passam per Flassan, de tornada de Monieux. El llogaret es condorm sota la penombra d'un horabaixa que encén l'horitzó, presagi del grop que es congria. La llum procedent d'una finestra il·lumina un fragment de carrer. Hem guaitat dins la claror. Assegut en una cadira, en una estança que desprèn una calidesa acollidora, un home jove barbat, de cabells llargs recollits en una cua de cavall lligada amb una cinta, poleix la caixa d'una guitarra. Del sostre pengen els cossos incomplets d'altres instruments de corda. És com una visió irreal: un constructor de sonoritats i ressonàncies en un indret oblidat de la geografia més profunda. De tornada a casa fem nit al castell de Riell, a la Catalunya nord, al vilatge de Molitg-les-Bains, tot just passat Prades en direcció als cims dels Pirineus. De la fondària de la gola, tot i que el doll s'oculta sota la ramada de l'arbreda, prové el murmuri de l'aigua d'un rierol, procedent de les gorges que alliten el desglaç. De sobte, les campanes del carilló del Gran Hotel Termal inicien les notes d'El cant dels ocells, de Pau Casals, peça que cada quart d'hora el bronze repeteix, escampant-se dins les valls com l'eco d'una esquella.
