El RCD Mallorca podria ben bé simbolitzar un tret característic de la nostra societat i que, a manca d'un mot més precís, en diríem indefinició. Certament, hi ha moments en què la gent fa costat al primer equip, però no sempre aquest suport es fa extensiu al club. Vol dir això que a Mallorca hi ha afició al futbol i que el RCD Mallorca n'és la gran expressió, però també s'hi pot detectar, en aquesta afició, una excessiva dependència dels resultats. És en aquest sentit que parlam d'indefinició. Deu anys seguits a primera no han acabat de consolidar un procés de fidelització imprescindible per encarar el futur amb garanties. L'actitud de l'afició respecte del club, que no s'ha de basar en el fanatisme, però sí en una certa manera de sentiment comunitari, és la manifestació d'una reserva permanent que tan sols s'abandona en moments puntuals, per tornar a aflorar quan l'equip falla. Possiblement, la imatge del cercle viciós sigui la més apropiada per descriure aquesta situació: no hi ha un grau d'implicació, sobretot empresarial, en la trajectòria del club, la qual cosa explicaria la precarietat com a element quasi permanent en aquesta trajectòria; tot plegat, no sabem si una trajectòria més brillant generaria un major grau de compromís social.
D'altra banda, el club, tot i gaudint d'una situació de privilegi en el panorama de l'esport insular, tampoc no arriba a obtenir els suports institucionals que altres comunitats i altres ciutats presten als seus clubs a Primera Divisió: cosa que, malgrat això, no l'eximiria de l'obligació moral d'assumir compromisos cívics de manera progressiva, tasca en la qual la fundació que ara dirigeix Gálvez té una alta responsabilitat. Avui, però, en plena lluna de mel del club amb l'afició, no és moment de fer retrets a ningú, sinó una ocasió joiosa per afegir les nostres felicitacions a totes les persones que han aconseguit la permanència, sens dubte amb Vicenç Grande al davant. De cara al futur, tot passa perquè club i afició trobin espais en els quals puguin compartir, no sols l'eufòria dels triomfs o la frustració de les derrotes, sinó, sempre en el nivell adequat, uns objectius de país.
