Miquel Payeras, un analista que sol ser precís i rigorós en les seves informacions, ha escrit en aquestes mateixes planes, fa tot just una setmana, un article en el què afirma la manca d'alternativa per part de l'esquerra -i, més en concret, del PSIB- al model econòmic desenvolupista del PP. No hi estic d'acord, amb aquest company de les planes d'opinió. Però valor la provocació -si es vol- que infereixen les seves paraules, màxim quan es formulen des del respecte i des de les opinions fonamentades. L'economia hauria de generar més debat seriós, més contribucions argumentades amb variables de tota mena (Payeras ho fa amb aquesta i d'altres entregues). Això seria important, perquè demostraria, si les idees es presenten sobre dades precises (i no a partir de dogmes preestablerts ni d'aportacions demagògiques, ni de fortes prevencions ideològiques), que ens trobem davant una musculatura de pensament quelcom més poderosa del que podríem albirar. L'article de Payeras m'ha fet rumiar -vet ací un mèrit a destacar- en aspectes col·laterals que van més enllà de l'anàlisi d'un model de creixement al qual he dedicat -i ho seguesc fent- moltes planes.
L'absència d'alternativa al model econòmic del PP forma part, pel que es veu, d'un imaginari que alguns columnistes i d'altres col·legues del món econòmic (Payeras no és pas l'únic en aquest respecte) basteixen sense dissimul. Tot ja sembla escrit i dit: és impossible defugir de la base econòmica que tenim, car les orientacions de les formacions polítiques pretesament «alternatives» -i el mateix mercat- es troben en clara sintonia, en una mena d'aliança pètria que no distingeix diferències entre les formes de fer política econòmica. El sector de la construcció és el nou Prometeu, que refermarà un gran creixement als illencs: PP, UM i PSIB corroboren aquest model. Tot just varien els matrimonis polítics, en funció dels resultats electorals, essent UM el cònjuge desitjat malgré tout.
Però tals asseveracions no es corresponen, ni de retruc, amb les aportacions sistematitzades en la documentació econòmica generada, si més no, per l'Executiva del PSIB. Dues idees essencials configuren la gran distinció entre l'esquerra i la dreta, tal i com ho ha exposat en recents treballs el professor d'Ètica i Economia a la Universitat de Barcelona, Félix Ovejero: la lluita permanent per la llibertat -i no tot just per la de mercat- i, sobretot, per la igualtat. Si hom descendeix a escala local, un factor sobresurt de la documentació econòmica elaborada pel PSIB: la defensa d'allò que es contempla i que es distingeix com a públic. Les propostes econòmiques socialistes s'allunyen de manera notòria de les polítiques efectives del PP i enllacen amb una concepció socialdemòcrata -per tant pragmàtica i, alhora, radical en alguns dels seus enfocaments- de com fer política econòmica amb vistes a la igualtat. Els textes del PSIB no són escassos, si atenem que aquest partit és a l'oposició i no gaudeix dels ressorts potents, informatius i infrastructurals, del poder. Aquests documents s'han comentat i s'han lliurat als mitjans de comunicació. Quan s'han convocat reunions amb els periodistes s'han entregat materials elaborats, de caire estadístic, que avalen les afirmacions vessades: no s'ha parlat només d'impressions, de flors i violes, de frases fetes que poden lluir més o menys, sinó de partitures concretes. D'alternatives. En aquest punt, és eludir el debat o, més encara, camuflar-ho de manera intencionada quan es remet a l'arraconament d'un instrument fiscal -l'ecotaxa- com un factor que justifica un canvi de direcció envers escenaris més «liberals», en la mateixa línia que els conservadors. He sentit i llegit crítiques furibundes a Francesc Antich per aquesta qüestió, quan el que vàrem dir -el plural és justificat- és que urgeix un fons mediambiental, amb destinació finalista, per a corregir les externalitats negatives del model de creixement expansiu que ens caracteritza. La base, l'essència, roman inalterable. El que pateix una mutació és l'instrument a aplicar: aquí rau el suposat refús a tot el que significà l'ecotaxa quan, en cap cas, cap document econòmic del PSIB ha apuntat ni de forma directa ni indirecta el passar per alt aquesta qüestió vital. En definitiva, és l'aposta inequívoca per preservar el capital natural existent a Balears i, com a derivades següents, mantenir i potenciar el capital públic -el que és de tots- d'aquesta comunitat. L'impacte d'això sembla evident: majors assignacions de recursos a la sanitat, l'educació, les infrastructures i els serveis socials públics, que millorin, potencïin i generin al seu torn els teixits necessaris per a fomentar, alhora, una cohesió social que es perd a casa nostra. Això no és tot just teoria acadèmica: existeix una pràctica de govern de quatre anys, en els què es produïren resultats tangibles que ara, de forma nostàlgica, alguns rememoren quan en el seu moment, val a dir-ho, criticaren sense matisacions ni miraments. La falta de criteri pot acompanyar els polítics, els professionals, els agents socials i econòmics. Però també els periodistes. D'aquí prové l'altre element de reflexió.
Certs columnistes col·loquen el PP en termes econòmics -un partit que esperona tot allò que suposa créixer en el curt termini, encara que sigui a costa de fer malbé recursos del futur- al mateix nivell que els plantejaments del PSIB, ja apuntats més amunt. La deducció és llampant: tots els polítics que es barallen per un mateix espai sociològic són iguals. Discrep de manera radical d'aquesta visió, que no fa més que conduir, de forma irremeiable, a una via morta per mor d'una pretesa renúncia a confegir un discurs diferent, propi, veritablement alternatiu. Estam davant d'un axioma que, en el seu plantejament més generalista i extrem, tendeix a la desmobilització: no s'ho paga anar ni tan sols a votar, atès que, tanmateix, tots els representants polítics es comportaran amb paràmetres consemblants. Enfront d'això, pens -i no tenc edat per anar de «naïf» per la vida- que l'activitat política és de les més nobles que es poden desenvolupar, quan s'exerceix en sentit de servei públic, tot i que, no obstant això, no es troba renyada -no siguem ingenus- amb les metodologies pròpies -negociacions, tires i arronses, etc.- del desplegament polític. De Maquiavel cal llegir tots els consells al Príncep, i no subratllar tot just els més divulgats: els més destralers. Per això no tots els polítics són iguals. I l'experiència tant a Balears com a d'altres comunitats autònomes, com al conjunt de l'Estat, són prou il·lustratives en aquest respecte. Però aquí, a Balears, alguns -no és el cas de Payeras- presenten la classe política -tota, sense distincions- com a grups mediocres i sense capacitació, d'entre els quals hom destaca els «vius», és a dir, aquells que encaixen amb la idea d'utilització privada de l'activitat pública. No hauríem d'alimentar més del compte el nostre auto-odi econòmic, que ja és prou considerable. No pensem que som tan «diferents», en el pitjor sentit del terme, ni ens comparem amb Sicília -com es fa massa sovint, tergiversant de manera barroera la història econòmica-: tal afirmació denota més ignorància que precisió. Perquè també des de l'àmbit professional -i des del consumidor de premsa- es poden acotar elements negatius als media locals. Tots els mitjans i els grups mediàtics -absolutament tots- passen alguna bacina i lluiten per un mercat (on hi participen pràcticament totes les institucions públiques). Joaquín Estefanía, un autor interessant que conjuga la seva formació econòmica amb la seva vessant com a periodista, ho ha indicat amb honestetat i ajustament en el seu darrer llibre (La mano invisible. El gobierno del mundo), on apunta la rellevància -el Poder, amb majúscules- de jutges, sondeigos d'opinió... i periodistes. Els periodistes tenen més poder del que diuen tenir. Les seves col·laboracions són llegides i analitzades per la classe política -un cercle viciós o virtuós, com vulguin-, car generen opinió i línies d'interpretació. I les baralles entre les empreses de comunicació arriben fins el punt que transformen aquesta pugna en un posicionament exigit als lectors i col·laboradors: o estàs amb uns o hi estàs amb uns altres. Desaparèixer de les planes, de les ones i dels televisors quan es col·labora amb el grup d'enfront, sol ser moneda corrent. La sacrosanta llibertat d'expressió serveix, aleshores, de ben poc: la crítica, la defensa per part d'aquells que no disposen d'un espai mediàtic propi i regular i que s'han vist agredits per la prepotència d'un mitjà, es paga amb el silenci. Un maniqueisme difícil de digerir. La guerra interna entre grups mediàtics esdevé així una realitat molt més intensa que el món que l'envolta. Polítics i periodistes es troben, així, en un mateix escenari on, probablement, tot just canvien els decorats.
