Veig amb absoluta estupefacció com les portentoses llumeneres que comanden han reaccionat en estudiar l'avantprojecte de posada en valor del Baluard del Príncep o de la Calatrava. Caldria recordar aquella dita forastera de a buena hora mangas verdes, en especial davant la notícia, clara i llampant que diu:

A Patrimoni Històric del CIM diuen que no volen que tornin a succeir fets com l'ocorregut al carrer Antoni Maura.

Estupefacció! Estupor! La nostra llengua no té gaire sinònims per expressar el sentiment que em produeixen tals mots. Tal vegada seria millor dir que un queda astorat davant tals afirmacions. Sí, astorat, malgrat el diccionari defineixi la paraula amb altre sentit, encara que la paraula és prou clara i llampant.

I per què? Avui dia on la preocupació per la memòria històrica és cavall de batalla constant per recordar les coses passades, bones i dolentes, emperò sempre amb un regust malèfic per retreure els desastres de temps passats, supòs que dins les neurones dels qui comanden el que va passar fa un parell d'anys encara no és història. Dins l'ànim de la major part de la nostra reserva apatxe queda prou clar que els fets com l'ocorregut al carrer Antoni Maura foren possibles gràcies al vistiplau dels tècnics competents en la matèria i no passà res. Ser conseqüent amb les pròpies decisions és una virtut política, si en política és factible parlar de virtut. Gosaria dir que sí, malgrat el vici sia més habitual.

Al carrer d'Antoni Maura, sabíem el que es podia trobar, ho sabia tothom, menys els competents en la matèria. I, en efecte, sorgiren les coses i alguna més. Foren anorreades sense contemplacions, des de les restes d'ancoratges romans i medievals, la sínia d'època musulmana, part del tancament medieval de l'hort del rei, restes de la murada, (recinte islàmic i murada abaluartada), infraestructures de la caserna de cavalleria, sala de calefactors de l'Hotel Alhambra, etc, etc. A més un dels pilars del pont jussà.

Tot aquest cabal no tenia importància i foren precisament els qui ara escainen en previsió que tal desveri es pugui produir de bell nou els qui decidiren que no calia conservar-ho. Ara clamen, ara, a l'hora d'aprovar tal avantprojecte, magnífic avantprojecte, que els membres de la Comissió de Centre històric i catàleg poguérem analitzar setmanes enrere i que va gaudir del vistiplau de tothom o de la majoria. Tal punt és cosa que la meva fatigada memòria no pot recordar amb precisió si hi va haver unanimitat o tan sols majoria.

En realitat si al carrer d'Antoni Maura sabíem el que es podia trobar, no hi ha cap dubte que la realitat ens donà la raó. Fins i tot alguna gojosa sorpresa s'hi afegí com la presència del pont jussà, que estudis anteriors situaven més endins, ens permeteren ubicar-lo en el seu lloc adient, cosa que havia passat per malla als investigadors. Cal reconèixer que també ens podem equivocar i si ho feim solem demanar excuses. Malgrat tot la cosa no va tenir importància i tot fou anorreat de manera que el dipòsit immens que xucla l'aigua subàlvea, dia rere dia, mes rere mes, diria que és un símbol de la copinya que l'angelet de sant Agustí emprava per buidar la mar. Si aquell angelet contribuí a la conversió del sant, voldria recordar a qui pertoqui que buidar la Mediterrània és impossible, a no ser que l'aparcament en lloc de guardar cotxes sia un refugi de submarins.

Al Baluard del Príncep sabem el que no es trobarà. És la pura veritat. Sapiència migrada exclusiva dels que anam, des de dècades enrere, a la recerca del passat de la nostra terra i, a dir veritat, el text àrab deLlibre del Repartiment, publicat i traduït per Jaume Busquets i Mulet, fa més de cinquanta anys, és cosa que ben poques persones l'han llegit. Ja ho deia Consenci al segle V que llegir, llegir és difícil, escriure, escriure, tothom ho sol fer.

Tan sols voldria recordar les paraules de tal text emblemàtic, poc conegut, per no dir desconegut per complet. Són poques emperò serveixen per delimitar una part de la medina d'època islàmica i literalment és com segueix:

Una porció o sia el primer quartó comprèn des del mur d'al-malyûn a la Mesquida d''Abd al-Mâlik i als horts dels Masamida i d'aquí a l'Almudayna de Gummâra, fins al cap de as-sawdâ', torçant per as-sûr (la murada) fins al-malyûn.

Pels qui no saben àrab, el mur malyûn o mur dels escrivans no és més que l'antiga murada de la ciutat romana. Anys enrere Maria Magdalena Riera Frau ho definí ben clarament amb proves arqueològiqes, i el tenim documentat al Palau episcopal (malauradament tapades les darreres restes descobertes), al carrer de sant Pere Nolasco, al carrer de Morey i a la vora de can Bordils al carrer de l'Almudaina; la mesquida de 'Abd al-Mâlik o bé estaria ubicada a la plaça de Cort o a la de Santa Eulàlia, la medievaplaça de les cols; els jardins dels Masamîda, plural de Masmûda, una de les tribus berebers establides a Mayûrqa, resten ensorrats baix l'església i convent de sant Francesc; l'al-mudayna de Gummâra, malmenada, és l'antiga porta d'Orient, la bâb al-sharq, que avui coneixem com el Temple i la punta negra (râs as-sawdâ') seria l'única fita de totes les recollides al Repartiment que es podria trobar al subsòl de la zona conflictiva que preocupa tant al CIM. Els projectistes de la murada poligonal abaluartada al segle XVI ja cuidaren d'esborrar-la de la faç de la terra, d'igual manera que derruïren les torres llavaneres als afores de la medina; de la murada d'època islàmica (as-sûr) ens queda un petit pany incrustat dins un pirul·lí de ciment, encara que en aquest cas per a molts tal cosa res tengui a veure amb una construcció d'època islàmica. No cal recordar que la ignorància és atrevida. No és així?

En arribar novament al mur malyûn quedaria tancada aquesta partió de Ciutat. I per què aquest nom? És de tots sabut que a les ciutats andalusines a la vora de les murades els escrivans situaven les seves taules per oferir llurs serveis als illetrats. M. M. Riera Frau trobà petites escudelles on hi havia gravades amb burí la paraula ramla (arena, sorra) que no eren més que petits contenidors per servar l'arena o secant emprat per assecar la tinta dels seus escrits. La paraula malyûn en àrab es el plural d'escrivà.

Si de qualque cosa serveix el meu escrit sàpiguen les portentoses llumeneres del CIM que el que varen deixar destruir a Antoni Maura era molt més important que el que no es pot trobar al baluard del Príncep. Saber llegir és molt més important que escriure.

Salut i pau, senyors conservadors del patrimoni.