Ara resulta que el Govern nostre, el de les grans preocupacions i les grans realitzacions, vol posar un recurs d'inconstitucionalitat a l'Estatut Català. El tema ja el coneixen: l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Adesiara n'havien parlat en veu baixa, com aquell qui no diu la cosa. Però ara ho han proclamat solemnement. Deu ser una reflexió suburbana. Ja ho saben, en Matas va anar a Madrid, es va passejar per les concavitats del metro, casc posat no fos cosa. I n'Esperanceta li degué xiuxiuejar a l'orella: «Jaumet, has de fer alguna gran cosa per Espanya». I ell va procamar tot solemne, en una soflama soterrada allò de: «Balears no és cap nació, ni ho serà. L'única nació és Espanya». I va quedar tot pinxo, agombolat en un dels seus somriures angelicals. Però n'Esperanceta, que ve d'arrels més que comunistes, servant aquell dogmatisme de qui trepitja sobre segur, li va entimar: «No Jaumet, això no basta, ja ho sabem. No proclamis tautologies. Mira, na Tita Cervera vol encadenar-se a un arbre a prop de la font de Neptú, si ella és capaç de fer això per uns arbres, tu què no series capaç de fer per Espanya?». Ell va quedar una mica esblanqueït. Sap que és una dona d'empenta -d'empenta dialèctica- i l'exemple de la baronessa ha colpit en Jaumet nostre. Va alçar una mica les celles i digué: «Parlaré amb en Tito». Una excavadora, al fons del túnel trabucà una palada de pedres i féu quasi inaudible la darrera paraula... N'Esperanceta posà cara d'esglai. Ell comprengué l'ensurt i aclarí: «No, no tenim la mòmia del Mariscal, encara veneram algunes creus dels 'Caídos' i amb això en tenim prou... Tampoc no és cap procacitat, ni irreverència. És l'apel·latiu del nostre conseller de Cultura. Té una carta a la màniga i la traurà quan faci falta». I es va treure el mòbil però davall terra no hi havia cobertura. «No passis ànsia, Esperanceta, mira aquests dies per internet els diaris de les Illes i prest en sentiràs a dir de grosses. O envia'ns la Cope, per ventura li donarem l'exclusiva». «I què faràs, Jaume?» (Ara n'Aguirre va fer desaparèixer el diminutiu davant la solemnitat de la promesa). «Impugnaré l'Estatut Català». Ho digué resolt, com qui buida una copa de cassalla a una taverna de poble.
L'endemà agafà en Tito i li digué: «Apa, ja pots amollar boll». «Justa la fusta», digué ell. «Ara hem d'anar a inaugurar un congrés d'inspectors, tots són dels nostres. Mira tu quina taula tan ben parada a la presidència, tu, jo i na Catalinona nostra; aquests avalen el nostre sistema trilingüe i com que ens trobarem com peix dins l'aigua, quan tengui l'adrenalina a to, amollaré l'esclafit».
I dit i fet, en Fiol, després d'haver devorat quatre canapès, va trobar dos micròfons que covaven i digué solemnement amb veu porprada: «Impugnarem l'Estatut Català. Allò que no ha pogut arreglar en Rajoy amb les firmes, nosaltres li ho confitarem des d'aquí i a preu de patató, com si fos un tot inclòs».
I fou així, pam envant pam enrere, com es va solemnitzar la promesa d'impugnar l'Estatut Català. Volen també ficar-hi cullerada en l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Volen dir-hi la seva a través d'un patronat o cosa semblant. No és que de cop se'ls hagin desvetlats aires culturalistes, ni molt menys tenen ganes de cooperar en la dinamització d'institucions que serveixin per entrelligar o de reviure aquest passat gloriós. No, es tracta de fer la traveta així com sigui. Encara que s'hagin de cometre flagrants incoherències. Varen enterrar l'Institut Ramon Llull tan aviat com varen poder. És cert que na Mieras, en Maragall i en Carod els ho posaren molt fàcil. I ara demanen un patronat per administrar l'Arxiu. No han establert cap tipus de conveni amb la Generalitat en matèria de Normalització Lingüística, ni en la promoció del català: doblatge de pel·lícules, campanyes conjuntes per afavorir l'ús social de la llengua, promoció de la lectura o dels productes multimèdia en català... No, això no cal. Per a aquestes coses no calen ni patronats, ni comissions bilaterals, ni convenis. Els convenis, amb n'Aguirre i en Pla, encara que sigui per fer una confederació federada de federacions del reglament de jugar a conillons, tema d'estat de primera magnitud. Els interessos dels ciutadans de les Illes també importen poc. Cal fer mèrits davant Madrid. I fer la traveta a l'enemic ja n'és un de ben gros.
