La decisió del nou president bolivià, Evo Morales, de nacionalitzar el gruix de la indústria petroliera i de gas, en l'actualitat en mans de multinacionals amb una importantíssima participació espanyola, suposa una aposta molt forta que, a mig termini, pot dur la tensió al cor de l'Amèrica Llatina. La decisió d'Evo no tan sols fa mal a importantíssims interessos econòmics, sino que també afecta el preu del petroli a escala internacional. De cada cop és més clar l'eix Cuba-Veneçuela-Bolívia, i això significa molt de nerviosisme a Washington i al si de la Unió Europea. L'anunci de Morales, que després de nacionalitzar el subsòl també vol fer el mateix amb les terres de cultiu recorda molt, en la forma i en el fons, el Decret de la terra aprovat per Lenin just després de la Revolució de l'any 1917. El problema és que en el segle XXI els romanticismes polítics han deixat de tenir sentit. Fins i tot des de l'esquerra ha d'imperar el pragmatisme. Llevades algunes excepcions, la praxi socialdemòcrata a Europa durant les darreres dècades no han estat les nacionalitzacions, sinó la capacitat de gestió i distribució de la riquesa. Convendria que Morales fes un repàs de l'estratègia que més li convé. Bones relacions amb el Govern de Zapatero i amb la Segona Internacional no li aconsellarien nacionalitzacions, però sí com pot augmentar el nivell econòmic, social i cultural del seu poble. Perquè el camí que ha emprès està provocant Washington. I això és molt perillós.