El discurs i l'actitud crítica dels sindicats majoritaris a les Illes Balears seria sorprenent i absurd en un context econòmic positiu. Per ventura allò que està passant de veritat és que hem hagut d'esperar tres anys per sentir un poc de sentit comú i de sinceritat, sense por i sense morrals. Durant el 2004 i 2005, fins i tot molts líders sindicals devien sentir vergonya i ràbia en constatar la forma com havien estat enganats pels profetes i mecenes del Partit Popular. En aquest Tercer Any de la Victòria les anàlisis econòmiques i les valoracions globals sobre la qualitat de vida a les Illes Balears són decebedores. Més aviat sembla que estam molt pitjor, entre moltes altres coses perquè des del poder s'ha hagut de restituir amb escreix el suport econòmic, mediàtic i ideològic per a la gran batalla final de maig de 2003. Aquell discurs eufòric i mesiànic de l'estiu de 2003 s'ha anat apagant. Aquells altaveus destinats a la propaganda populista i que tan s'allunyaven de les necessitats de les classes populars han deixat de sonar. Aquells plans de promoció turística i de projecció exterior no han passat ni gairebé la prova del cotó, senzillament perquè no existien. Cap sector, exceptuant la petita empresa emprenedora i els grups que es mantenen al marge dels interessos de la dreta tradicional, no ha experimentat cap evolució significativa. Els treballadors comencen a percebre que se'ls ha enganat, manipulat i menyspreat. Per ventura tenien motius per dubtar el 2003, però està clar que avui la majoria ja no dubten. Saben que han perdut capacitat adquisitiva i seguretat, entre d'altres coses perquè les Illes Balears d'avui són menys atractives, capdavanteres i paradisíaques que tot just fa tres anys. El Pacte volia conservar. El PP frisa per destruir. Entre aquells que lluiten per mantenir l'encant i els que es dediquen sistemàticament a malversar-lo tot i a fer malbé el patrimoni, la distància es cada cop més gran i els treballadors ho saben.