Al Bar Bocadillos de just davant de la delegació de la policia, a tir de pedra d'aquesta redacció, que fan uns entrepans ben bons per cert, i el tracte és immillorable: a la porta dels serveis higiènics: «DONES / SEÑORAS .- HOMES / CABALLEROS». L'inconscient va trair a l'instal·lador dels rètols. Passa sovint. És una variant de la llei de Murphy. Dones són mujeres i homes són hombres, així, traduït amb justesa. Allò altre és versió discriminatòria. I més coses. Ara mateix no encert a donar-li nom. Posin-li vostès.

.- «Hay que hacer creer a los hombres que no valen nada, para comprar-los más baratos». El Roto. El País 27-04-06. Ai! Crec que hauria de deixar de llegir-lo una temporada. Té massa punteria. La primera pedrada, un trenc.

.- Feia molt temps que res no m'estimulava la imaginació de la manera superlativa que ho ha fet, al bus, el xuponet vermellenc al coll de la joveneta pàl·lida, just davall l'orella esquerra, ulls negres sense fons que ho veuen tot sense mirar-ho. Testimoni inexcusable d'un moment de total entrega passional. Si l'enveja fos música, mmm..., quin concert! I recordar l'amo en Joan Crespí «dedavantcanostra» quan, al Cine Monumental Sineu, observava amb atenció alguna escena de morrejades de parella en blanc i negre, que deia, referint-se a l'amant: «ja pots beure, ja, que no te l'acabaràs, a l'aigua d'aquesta font..», i feia la mitja, mirant-me de coa d'ull...

.- Ho vaig cometre la setmana passada: observar la seqüència, segon a segon, de la salvatge depredació, l'enderrocament del Pont del Tren, de matinada, quasi a les fosques, a l'aviada, a la bruta... Va ser un espectacle d'un dramatisme tristíssim. Escarrufa l'absoluta manca del més mínim rastre de respecte, de mirament. Assassinar una ciutat és tant fàcil com assassinar un home. Antoni Maura. Parc de les Estacions. La Real. El Born? Matar a picades d'agulla, amb molta crueltat. Fredor de cor es precisa. Millor dit: absència de cor. I molta, molta, molta desvergonya.

.- Posidó, el déu de la mar, ens observava des de l'antigor i volgué que, sortint de El Pireu i camí de Constantinopla, a l'esquerra del vaixell (estribord en diuen els entesos, em sembla) comparegués majestuós el cap de Súnion. La blancor freda de les columnes del temple que els grecs pretèrits li dedicaren, es retallava neta amb fons blau boirós. Pere Morey i jo i un selecte estol, també li férem una ofrena: llegírem en veu alta el poema que Carles Riba li dedicà, quan l'any 1943, exiliat a França, a Bierville, es dolia per escrit de les ferides que el genocida Franco havia inferit a la seva estimada pàtria, i que acaba amb aquests versos sublims: «Per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira/ súbitament, oh precís, oh fantasmal! I coneix/ per ta força la força que el salvà als cops de fortuna,/ ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur». I a tots se'ns quedà com a bon cos, restàrem com a més nets, com si aquell horabaixa ens haguéssim banyats arreu amb fregall, sabó fluix i aigua de cisterna... Talment. Potser tots els que allà érem ens adonàrem exactament del símbol: voluntat de supervivència, de permanència, de superació amb dignitat i fermesa de tota envestida dels enemics de la raó i la terra. Que Santa Llúcia ens conservi la vista, com diu la gent gran de poble petit però eixerit.