El pasteleig i la propaganda han fet que la defensa del territori s'hagi convertit en un tòpic buit, de la mateixa manera que la difusió i la defensa de la llengua pròpia de les Illes -la llengua catalana, no està mai de més dir-ho amb totes les lletres- ha fet figa de tant passejar per despatxos que l'han intentada fer un valor polític. La repetició d'aquests dos temes ens ha extenuat perquè massa sovint s'han prostituït, lluint llampants en boques brutes i mans embatumades. La mala ombra de la correcció política ha introduït la sostenibilitat en l'agenda dels constructors, que l'han assumida com si fos un referit enlloc d'integrar-la en l'estructura. Però és clar: socialment, hem de menester que la destrucció de l'entorn sigui ben visible en els titulars, perquè si no existeix en els papers és com si no hi fos. Ara bé: per a la mobilització que cal, l'assumpció del lema per part dels sindicats fa més nosa que servei. L'u de maig no és per denunciar l'especulació urbanística ni l'asfaltat indiscriminat. Una altra cosa és que, un moment donat, els sindicats posin el seu poder de convocatòria al servei d'aquesta causa. Però la causa aquesta no ha de servir -com sembla que ha servit- per salvar la cara d'unes corporacions incapaces de mobilitzar la massa social per allò que representen: el dret al treball digne, la defensa de les garanties laborals, la seguretat en els llocs de feina, si tant vols. Enarborar la defensa del territori és una coartada per sortir al carrer buscant punts d'unió que, vist el que hem vist, hem de dubtar si existeixen. L'evidència és flagrant: no hi ha unió de treballadors; el 'treballador', avui, és individualista, autònom, du una gorra de marca amb la visera al clatell i, quan pot, cobra en negre. Idò això: és injust que per aglutinar aquesta massa desestructurada, les grans centrals facin que la defensa del territori sigui un dels seus lemes, perquè el més probable és que els acabi important un rave. Així, més que demostrar-nos la gran utilitat social, desgasten uns eslógans que necessitarem, precisament, per defensar les agressions generalitzades. Ja ens ha passat amb la llengua: a força de reivindicar-la, s'ha convertit en un tòpic més; la transversalitat fictícia l'ha buidada i ha quedat com un ornament en els programes electorals i l'objecte folklòric d'alguna organització que un temps es va pretendre hegemònica, i que ara ha d'intentar reinventar-se. La reivindicació de la identitat cultural, la defensa de la terra -pensau en el concepte, més que en aquesta formulació que sona vella i palpada, buida, per tant- sembla que han de moure l'únic canvi possible a les Balears. Un moviment que hauria de trencar la tendència actual a l'esvaïment, a la dissolució total, a la metamorfosi absoluta cap al parc temàtic.