Dilluns, 24.- Quan algú sovinteja, per qüestions lícites o inconfessables, o per ambdues ensems, puix que no exclou una l'altra, ciutats externes, estableix, per a les hores de lleure que li són sobreres, i atenent criteris de predilecció personal, els seus propis itineraris urbans, relacionats amb afers gastronòmics, sexuals, culturals o el que podríem denominar trajectes rars, com són ara les rutes de filatèlics, numismàtics o bibliòfils, per no entrar en terrenys més sòrdids d'índole proscrita, o limítrofa. En el meu cas, la prioritat és senzilla: establir un itinerari d'establiments, estratègicament situats en un radi de proximitat, que garanteixin una higiene estricta pel que fa a les cambres de bany: hotels de luxe, institucions i museus poc visitats mantenen una neteja acurada, olorosa de desinfectant perfumat, i cobreixen una necessitat essencial que exigeix decisions ràpides, sovint urgents. Un cop assegurades les posicions sanitàries i elaborat el mapa de banys públics, o privats de fàcil accés, amb la categoria de cinc lleixius més paper suau, i atès que no sempre m'és donat elegir restaurant, opto per visitar alguna exposició. Un dels llocs que a Barcelona més freqüento és el centre d'art Santa Mònica, just comenaçnt La Rambla, passades les Drassanes. Aquest espai, al llarg dels anys, ha sofert diversos, i profunds, canvis d'orientació estètica, en una cursa per avançar-se a modes i corrents, malgrat els quals canvis m'hi he mantingut fidel, entre altres raons perquè m'és avinent i perquè sol tenir els excusats nets, en un angle discret del primer pis i poc sol·licitats, atès que és un lloc escassament concorregut, excepte per funàmbuls marginals i artistes emergents. Així, faig esment de la meva fidelitat, no pas com una qualitat elogiable, puix que no puc negar inters fisiològic, sinó com un costum del qual ni tan sols els responsables m'han pogut dissuadir, ni allunyar. Sempre que hi vaig tinc l'esperança que la programació hagi millorat, i que els conservadors, directius i comissaris, aquests darrers ara prefereixen, per evitar connotacions censurables o repressives, que els denominin curadors, doncs que tots ells facin, finalment, feina en un lloc on hagin de retre comptes de llur ineptitud. Esperances malaguanyades, car el Santa Mònica s'ha traçat una línia obliqua i persevera en la seva actitud d'esbalair els betzols. Amaga, sota una falsa mà de modernitat, allò de més banal i infèrtil que l'art és capaç de produir. Tret de molt clares excepcions prou interessants, que hi són, i fóra injust silenciar, sovint tinc la sensació que aquell indret cultural va a la deriva d'epidèmies trivials i efímeres. A ms, s'hi afegeix la convicció que aquell edifici, d'exterior conventual i interiors ombrats i amples, es dissipa per entretenir alguns alliberats de la funció pública que juguen a la política de dirigir les tendències artístiques en una ciutat els ciutadans de la qual no es deixen enganyar fàcilment. Això no obstant, és un punt idoni per fer de cos.
Dijous, 27.- Per molt que planifiquis un viatge, finalment en fas un altre. Potser igual, però diferent. Potser a la mateixa destinació, però sota una mirada distinta. Una opció no gens negligible fóra no planificar-los, als viatges, vull dir no establir programes previs, ni horaris estrictes, reserves ineludibles, visites concertades o itineraris inflexibles, com fan els turistes, ans deixar-nos endur pel plaer de conèixer allò que trobam en el camí, i fruir-ne, fruir-ne tan intensament com en siguem capaços, car massa sovint deixam de gaudir el present, allò que tenim, tot esperant gaudir el futur, allò que esperam tenir. Hi ha persones que, quan viatgen, mai no es troben bé on són, sinó que només arribar ja frisen d'anar-se'n, de ser en una altra part, esperant trobar-hi el que no són capaços de trobar on són. Enyoren allò que desconeixen. Finalment, però, mai no troben res enlloc. És el seu càstig, perdre's, puix que, al capdavall, un no pot fugir d'ell mateix, per molt lluny que se'n vagi, només pot perdre's en el desconcert. Una de les curiositats dels viatges és el fet, gairebé l'obligació, de portar-se un llibre per alleujar el trajecte, omplir les hores buides. De primer cal elegir-lo, al llibre, tasca no gens fàcil, sobretot pels indecisos. Ens pren una angúnia que ens fa canviar no poques vegades l'elecció. Ara agafam del prestatge un llibre de poesia. No, una novel·la. Tampoc. Un assaig d'aquells que substitueixen els somnífers. No, tampoc. Un llibre de viatges. El llibre més venut. El més petit. El més lleuger. Tanmateix, excepte les primeres pàgines que llegim dins l'avió, fins i tot abans d'enlairar-nos, posseïts per una ansietat desordenada, excepte aquests paràgrafs llegits sense entendre'ls, distrets com estam observant les peculiaritats del passatge, molt més interessants i divertides, tornam el llibre intacte.
Lluís Maicas, escriptor
