Though his dreams have lost some grandeur coming true (Joni Mitchell, The Circle Game.)
Les coses són senzilles. Hi ha un diari en català a les Balears que ha durat deu anys, perquè Pere A. Serra ho ha volgut així. Del resultat -en mancaria d'altre- es pot opinar lliurement i, d'opinions, se'n publiquen tantes que, més d'un dia, es fa difícil mantenir la modèstia, si més no, per allò de «los muertos que vos matáis gozan de buena salud». De tota manera, servidor té la impressió que passarà una mica com, per exemple, amb la Gran Enciclopèdia de Mallorca, que tants de sarcasmes hagué de suportar en un primer moment i que ara s'empra sense ser citada als diaris de la competència. Què voleu que vos digui? És un bon homenatge.
Deu anys són pocs per a un mitjà escrit, a pesar que n'hi ha tantíssims que venien a menjar-se el món i que no hi han arribat. No pens que siguem molt millors o molt pitjors que la resta d'activitats i productes culturals mallorquins. Les nostres virtuts, que no són mai debilitats, i les nostres misèries, que sempre ens afebleixen, són les de la nostra societat. Per la meva implicació, som dels menys indicats per relatar-les. D'altra banda, els periodistes estam massa acostumats a l'avaluació diària i els períodes llargs no són la nostra especialitat. La ciclotímia és un imperatiu professional: ahir fregaves el cel, avui estàs enfonsat i ni et recordes de com et senties fa vint-i-quatre hores ni ets capaç de preveure com et trobaràs demà.
Tan sols puc parlar de la meva experiència personal. M'hi he pogut guanyar la vida aquests deus anys, hi he après molt i no em molesta res del que hi he après. Conserv les mateixes bones intencions del primer dia, tot i que ara sé fins a quin punt és difícil realitzar-les o les voltes que has de fer per arribar-hi. Al capdavall, n'estic content. Tan sols puc donar gràcies als que m'han aguantat, als de la casa i als de fora. Hi he après, fins i tot, coses que em pensava que sabia. La pots esgarrar en la valoració d'una informació, pots estar més o manco encertat en la redacció, pots triar pèssimament una fotografia, pots disgustar el dirigent d'un col·lectiu suposadament pròxim, pots deixar que l'exclusiva et passi per davant els nassos, però no pots trencar amb allò que t'uneix amb els lectors, amb els que tens i amb els que voldries tenir. A un diari, no s'hi cerca tan sols informació. És molt senzill i sona massa solemne: hi ha uns principis i uns valors que estableixen el vincle amb l'audiència. Si els traeixes, pots passar de tenir poc públic a no tenir-ne cap. El lector, no gaire atent a altres coses que ens preocupen molt als professionals, detecta tot d'una aquest pecat.
De tant en tant, te'n dus una alegria. Qualcú que no coneixes t'atura pel carrer o et telefona o et fa arribar un mail i t'agraeix una informació que no ha satisfet cap interès personal seu, però que l'afecta en la seva dimensió ciutadana. Mira, aleshores, em sent com el Raimon que canta: «he sentit fort un gran orgull molt d'home,/ no em trobe sol, company, no et trobes sol/ i en som molts més dels que ells volen i diuen».
Molts d'anys i que siguin en vida de tots.