Actualment a Barcelona es du a terme una iniciativa teatral considerable: L'alternativa dels 70 és un cicle que vol rescatar aquells autors els quals, entre la caiguda del franquisme i la negació del teatre de text, van quedar relegats a estrenes d'una sola funció i l'obra dels quals ara és poc representada i malament coneguda. El segon lliurament d'aquest cicle, després de Magnus de Jordi Teixidor, escrita en 1992 i estrenada en desembre passat a la Sala Beckett, ha estat Un baül groc per a Nofre Taylor de Alexandre Ballester, presentada a mitjan mes de gener en el Nou Tantarantana. La nova posada en escena d'aquesta obra del dramaturg de sa Pobla m'ha fet venir a la memòria la representació que se'n va fer a la nostra illa l'any 1974 per part la Companyia Delfín Serra, en la seva segona època en què fou operativament dirigida per Gonçal Pons Moldel 1972 al 1980. No sé si n'Alexandre se'n recordarà, d'aquell muntatge; jo sí record que es va desplaçar a Ciutadella i que vam gaudir d'una nit llarga de xerrada teatral per alguns bars de Baixamar.

Amb l'empenta i direcció d'Arnau Socias Marquès i amb un grapat d'estudiants universitaris s'estrena, gener 1971, al Teatre Salessià de Ciutadella l'obra de Joan Oliver «Allò que tal vegada s'esdevingué» i «El hombre que se volvió perro» de Ruibal, i a finals d'estiu del mateix any un muntatge sobre textos diversos (Lucreci, Nietzsche, Brecht, P. Weiss, etc.) titulat «Macrocosmos» a l'església de Sant Esteve provoca un gran enrenou en l'opinió pública. L'estrena va venir precedida de la publicació d'un Manifest Antiburgès. Dies després de la representació, als responsables se'ls va incoar un expedient davant eTribunal de Orden Público, acusats d'haver fet onejar les banderes republicana i comunista. Tot era, és ver, pura fantasia: la bandera republicana s'havia fet onejar en el fragment abrandat del «Marat-Sade» de Peter Weiss (Mort de Marat), però era la tricolor francesa. Quant a la bandera roja de la revolució era un drap que es va posar sobre un taüt: el mantell vermell que utilitzaven com a mantell per cobrir un altar de la parròquia.

Durant l'estiu de l'any 1972, Gonçal Pons Moll es fa amb la direcció de la Cia. Delfín Serra, que comptava amb entitat legal com a companyia «de Educación y Descanso», la transforma amb la incorporació de gent jove i presenta el muntatge poètic «Poemes de l'home per a l'amor i el poble». D'aquest nucli sorgiran en anys successius altres importants iniciatives renovadores. La primera, eSeminari de Teatre (debats i conferències pel gener de 1973). En el marc d'aquest Seminari hom va voler fer una lectura dramàtica: la peça costumista en un acte «Vots» de l'escriptor menorquí Àngel Ruiz i Pablo. L'obreta fa referència de la compra de vots en el període de la Restauració. Un sabater es deixa festejar per monàrquics i liberals alhora, i quan ja ha cobrat la moneda de plata pel seu vot, resulta que no en té: el sufragi universal encara no existia. Malgrat la ingenuïtat de l'argument, la censura franquista va prohibir aquella lectura: segurament el títol -«Vots»- feia soroll d'urnes i de democràcia i no convenia a l'interès de l'ordre públic. Un altre cas curiós de la censura: la peça de cafè-teatre «De frustració en frustació, y tiro porque me toca...». Escrita en col·laboració entre estudiants menorquins a Barcelona i Saragossa, fou presentada a la censura a Madrid per Carlos Dubón Anglada. El resultat fou una immensa retxa vermella que passava per damunt de quasi tot el text. No passava «ni por su fondo ni por su forma» -va escriure algun buròcrata del Ministerio de Información y Turismo.

La segona feina fou «El Retaule del flautista» (desembre 1973), fita avui un pèl mitificada pels que llavors la protagonitzaren, i la tercera, «Un baül groc per a Nofre Taylor» (tardor de 1974). Amb aquesta obra la «Delfín Serra» participà en un concurs de teatre d'afeccionats de les Illes Balears i per Carnestoltes de 1975 es representà a Palma; també se'n va fer un enregistrament per a la TVE.

Un altre esdeveniment memorable fou l'organització de les «Setmanes de Teatre Independent dels Països Catalans», celebrades a la Plaça Nova de Ciutadella (1976 i 1977), en la primera de les quals el grup hi presentà El castell dels tres dragons de Serafí Pitarra. En l'àmbit de teatre deCongrés de Cultura Catalana a Menorca dèiem que volíem el teatre dins la vida. «Els artistes estan ancorats dins la realitat política i social del seu país d'origen. Han de complir la funció d'observador i de vigia, utilitzar la transposició dels fets per tal d'aclarir-los millor». No hi ha res més horrible que l'espectacle que cerca la simple diversió per allò de «matar el temps» -va escriure al seu temps Federico García Lorca. Doncs bé, no sé si a l'illa menor teníem una joventut que s'interrogava sobre el que passava al món. Interrogar-se, interrogar: a això s'aferrava el col·lectiu de comediants, músics, escriptors i dibuixants que edificaven les seves creacions pels volts de la meitat dels anys 70. Aquesta visió compromesa del teatre era dominant i, a més, el Congrés de Cultura Catalana (1977) anava a definir el teatre com a servei públic amb voluntat nacional.

Tornant a l'obra d'Alexandre Ballester, afirmàvem que Un baül groc per a Nofre Taylor (1971) és l'obra d'un dramaturg compromès amb el llenguatge i amb l'entorn social. Es tracta d'una «farsa expressionista» sobre el capitalisme. Ballester realitza la crítica des de dins d'un sistema econòmic que, aquí, tothom coneix i que regeix les nostres vides i les de gairebé tots els habitants del planeta. La clau farsesca permet que Ballester exageri la nota; la hipèrbole serà la clau per atracar l'espectador a la realitat descrita. Aquesta realitat compta amb un protagonista, en Nofre Taylor, un tirà absurd i trastornat que dicta ignominioses disposicions, promou la reverència i la submissió de tothom que l'envolta i sent una afecció malaltissa a governar des de l'autarquia. Característiques, sens dubte, semblants a les de Franco. L'actor Tino Pons en va saber fer una interpretació memorable.

No em sembla que aquesta dramatúrgia hagi perdut vigor, malgrat els trenta-cinc anys transcorreguts. Avui podem considerar plenament vigent la crítica al sistema de dominació capitalista, que destrossa l'home per fer-lo esdevenir en peça d'una roda d'un mecanisme absurd, que destrueix la vida, la de milions d'éssers humans i la del propi planeta.