Antoni M. Badia i Margarit, en la seva Gramàtica de la llengua catalana (1994), ens parla de tres nivells o registres de llenguatge: elevat, corrent i col·loquial, assenyalant al mateix temps que no s'ha de confondre llenguatge elevat amb llenguatge literari i que, en definitiva, es pot fer literatura emprant qualsevol dels tres nivells.
Tanmateix -en bona part, segurament, per influència del noucentisme- cal reconèixer que els nostres lletraferits, tocats d'aticisme, han tingut -i alguns encara tenen, perquè el deixant del neonoucentisme és molt allargat o allargassat- una clara tendència a confondre llenguatge literari amb llenguatge elevat i, si és possible, de més a més engolat. I no sols en poesia.
La música de les constel·lacions, de Rafel Crespí, Premi de Narrativa vila de Lloseta 2005, editat fa poc dins la col·lecció Raixa (amb el seu nou format o disseny) de l'editorial Moll, és una excel·lent demostració que és ben possible de fer excel·lent literatura emprant el nostre registre més col·loquial, tant amb el lèxic més genuí com amb certs sintagmes i expressions ben peculiars. Expressions, vives encara algunes -sobretot a la part forana- però les més en perill d'extinció o desaparició. Sintagmes i expressions que, com «de mala mort», «tot just quan», «i que per amunt i que per avall», «pots comptar», «embullar la troca», «sense perdre calada», «tenir un endarrer», «a punt de pastora mia», «saber-ho pels caps dels dits», «amb punts i amb bones», «passar equinoccis», «anar peu rossec», «a preu de patató», «amollar peça», «mans fentes», etc., etc., donen una gran vivacitat al llenguatge d'aquesta novel·la. Com, igualment, per descomptat, el lèxic col·loquial, molt ric, del qual en podríem fer una llista encara més llarga.
Però si aquesta contribució del llenguatge emprat és important, no ho és manco la construcció de l'argument, la construcció de la narració, en la qual o en les quals s'ha fet una feinada (per qualque cosa la datació del text ens diu que l'autor hi ha picat esquerda més de quatre anys!). Servidor som un mal lector de narrativa perquè no m'ho acab de creure'm mai, el fil de la narració, però he de reconèixer que, d'entrada, La música de les constel·lacions m'ha arrossegat l'atenció -per dir-ho així- i que no m'ha plantejat algun petit problema de credibilitat fins molt cap al final. Tanmateix, malgrat les meves limitacions, he de reconèixer que un dels majors mèrits de l'originalitat d'aquesta senyora novel·la és que no pretén arribar a cap desenllaç, en un extraordinari exercici de suspense o de suspens -i permetin-me l'anglicisme. Per altra banda cal subratllar també que les dues veus narradores, que es van alternant, estan perfectament diferenciades en un joc, de més a més, prou eficaç.
La música de les constel·lacions és realment una novel·la ben original i, a més a més, una nova sanitosa contribució al manteniment d'un llenguatge popular que està ben en perill de perdre's.
