La duna de dignitat

l l l
I vés per on. Quan he obert el correu, una carta d'Amnistia Internacionam'ha recordat que, malgrat els de sempre, avancem. Era un certificat per desgravar les donacions en la declaració d'IRPF i duia per encapçalament: «Tu has fet coses que hauria d'haver fet qualsevol govern. Així que demana que et tornin els teus doblers». No em direu que no és una meravella: rebre un missatge encoratjador que et recordi com, amb petites passes, aquest món millora i tu ets un ínfim gra d'arena d'aquesta duna de dignitat que avança per sobre la cobdícia i la ignomínia. Animat, he llegit un llistat d'avenços conquerits l'any passat gràcies a la insistència d'organitzacions de dignitat col·lectiva com Amnistia. Comença amb la sentència deSuprem nord-americà prohibint l'execució de menors. No és l'hòstia, però si pensam què passava abans: escarrufa. La relació continua amb dos països que el 2005 entraren en el club dels que no assassinen en nom de cap bé superior, ni es revengen amb espectacles d'execucions impropis d'una cultura de respecte. Mèxic i Libèria ja no apliquen la pena de mort i entraren en el club de 86 països abolicionistes. També, gràcies a la pressió internacional, el general croat Gotovina ha estat detingut per crims contra la humanitat, la iraniana Leyla Mafi s'ha salvat de l'execució pel fet d'exercir la prostitució forçada des del vuit anys... És cert que mentre avencem per aquest cantó, a l'Iraq el terror s'ha escampat com una calitja aferradissa que ho amara tot, a Palestina l'odi s'escriu amb lletres molt més grosses que l'esperança, pagam Mauritània per fer la feina bruta d'exterminar els negres que a Europa no volem... Però per això és necessari que existeixi Amnistia i alegra un poc la vida saber-se'n partícip, encara que sigui mínimament.