Divendres, 14.- La monarquia és un anacronisme impropi de la democràcia que, atès el seu caràcter discriminatori, puix que estableix diferències per motius de sang o naixença, és també contrari a la Constitució o, si més no, al més essencial dels drets que la Constitució expressa garantir a tots els ciutadans, que no súbdits: la igualtat, sigui quina sigui la seva procedència o creença. Agreuja la situació la circumstància que l'actual monarquia espanyola fos restituïda, no pas per la voluntat, o per la decisió, dels ciutadans, ans per la imposició d'un dictador que posà fi, amb un cop d'estat cruent, cruent i despietat, a la República legalment constituïda, a la qual el mateix militar sollevat havia jurat servir lleialment. Els drets dinàstics sobre la corona, a més, es mantenen sobre privilegis injusts, pleonasme del tot innecessari, allunyats dels actuals corrents socials, que prefereixen les desigualtats no pas d'origen, sinó per transformació o alteració, sempre subjectes a les volubles oscil·lacions de l'atzar. Així doncs, la monarquia, malgrat es tracti d'una monarquia parlamentària, com és el cas que ens ocupa, en la qual una persona no elegida, el rei, exerceix, tot i que nominalment, el poder, atempta contra els més elementals principis democràtics. Un cap d'estat, hereditari i vitalici, amb independència de la seva capacitat, ètica i intel·lectual, constitueix una discriminació de dubtosa legitimitat, licitud agreujada per l'inevitable successió al tron, via primogenitura masculina en el regne d'Espanya, de molt dubtosa, tractant-se d'una excepció, constitucionalitat. Contràriament, la república és la forma de govern resultat d'una elecció popular, i el cap d'estat ho és per períodes legislatius, càrrec al qual poden accedir, lliurement, tots els ciutadans que compleixin uns requisits mínims. Tanmateix, cal acceptar que cap sistema polític no pot garantir l'honradesa, la integritat, dels seus representants. La imperfecció abasta tot allò que l'home construeix, i les diferents doctrines i formes de govern no són una excepció. Alguns sistemes, això no obstant, intenten evitar vicis d'arrel, defectes que contribueixen a establir jerarquies, diferències, categories, que atempten contra els criteris de justícia. Lluny de dar exemple, puix que s'atribueix la designació divina de pertànyer a una estirp reial; lluny també de l'esperit republicà d'igualtat, l'actual monarquia allarga, àdhuc perpetua, l'exigència d'un dèspota. I fa els homes desiguals.
Dimarts, 18.- En una de les anotacions que l'escriptor Feliu Formosa consigna en el seu diari A contratemps, més concretament la que enceta l'any 1997, confessa, i cito textualment, que «quan s'acosta l'hora d'escriure poemes, i ja n'he fet potser alguna temptativa, em submergeixo en la lectura d'altres poetes, espigolant d'aquí i allà, d'una manera febrosa. No pas per imitar, sinó per estimular-me, principalment a nivell temàtic. És a dir, intento d'apropar-me als grans temes i ho faig alternant opcions formals molt diverses». M'ha sobtat trobar-me retratat, d'una forma tan fidel i precisa, en el text del poeta de Sabadell i, alhora, la lectura de les seves confidències m'ha alleujat d'un sentiment confús, inexplicable, no pas de culpabilitat, però tampoc d'innocència, en tot cas una sensació rara i indefinible, potser d'intrús, puix que quan m'aboco, frenètic, a l'obra d'altres escriptors, o d'altres pintors, en ple procés de creació, no ho faig amb la intenció d'imitar-los, i encara menys de plagiar-los, ans per estimular-me amb la força que transmeten, car alguns d'ells, no sempre els mateixos, tot i que d'entre un molt reduït grup d'autors que tenen la capacitat d'incitar-me, són com una provisió d'energia que impulsa la pròpia creativitat, reactiva la meva part inconscient, m'empeny a vessar idees, conceptes que romanien, latents, en algun indret de la memòria, car alguns records s'avancen a la vida, tot esperant la paraula màgica, o el suggeriment subtil, que obre portes i finestres a l'expressió.
Dimecres, 19.- Avui matí, només obrir el correu electrònic, algú ha tingut el detall d'alegrar-me el dia, la qual cosa és infreqüent, motiu pel qual no puc estar-me de deixar-ne constància en aquests papers que, sorprenentment, sembla que tenen alguns lectors. Prendre's la molèstia de transmetre'm unes paraules amables i encoratjadores sobre les meves escriptures és un acte de generositat que té efectes reconfortants i estimulants alhora. En aquest cas concret, també han estat oportunes, puix que aquest temps indecís me té descoratjat, las, dubtós de la utilitat de les meves elucubracions, temptat pel silenci que s'engrandeix al meu costat. Avui matí, només obrir el correu, un missatge de Sam Abrams, a qui encara no conec personalment, l'opinió del qual m'és molt valuosa, ha fet el dia més clar, més planer el camí, menys carregosa l'escriptura.
