L'adéu anunciat de Pere Sampol té un mèrit dels que altres adéus n'estan molt mancats: ho fa en el «millor moment» de la seva carrera política. És ben encertada la cantarella que resa que és difícil arribar, però més difícil és anar-se'n. Qui és capaç de deixar-ho tot en plena glòria? Desconec quins factors polítics i personals fan que un dirigent del nacionalisme d'esquerres al nostre país que ha passat per gairebé tots els estadis que un polític pot somiar estigui vivint el seu «millor moment» justament quan l'opció política en què ostenta de manera indiscutible el títol d'històric es troba immers en un 'via curcis' que també serà històric. I jo no som ningú per qüestionar l'alta consideració que Pere Sampol té de Pere Sampol, però vist des d'enfora resulta preocupant la vocació de clandestinitat que afecta algunes capelles sociopolítiques del nacionalisme illenc i que comença a adquirir una certa tonalitat de pandèmia. Paradoxalment, aquest almogàver del Pla que es va guanyar l'antipatia d'aquella part de la militància més gelosa de la puresa ideològica pel seu sentit pràctic i per la defensa de l'economia de mercat és avui el màrtir més visible d'aquell sector. Irònicament, el final polític de Sampol coincideix amb la fi d'una època galàctica de l'equip de futbol de la seva ànima. Des d'enfora (repetesc: desconeixement de les interioritats) s'entén molt malament o gens ni mica això de la democràcia interna dels partits i del curiós ús i respecte que en fan les executives. Benvolgut Pere, amic, només desitjar-te un bon vent i com a amant de la lectura que ets, recordar-te que en la nostra estimada llengua galàctic rima amb mots com didàctic, tàctic o pràctic i que almogàver només té una rima possible: cadàver. De tot cor, seria «es colmo» no encertar la rima més addient per dir -políticament- adéu.
joanmariUhotmail.com
