De tant en tant hauríem de fer un elogi del llibre, però a qui? Els convençuts i practicants devots amants de la lectura prou segur que tenen lletres més interessants que llegir, i als altres, com arribar-hi, mitjançant l'escriptura? Moguts per la intensitat i la diversitat de les notícies, i per la mala bava que sovint se'n destil·la, limitats per la pressa i la manca de temps, despreocupats del passat i porucs del futur, qui són els nàufrags que demanen la taula de salvació de la lectura? La tasca del lector demana allò més negligit i, ensems, més valuós dels nostres dies: espai propi i silenci, mesura i tranquil·litat quan hom mira al seu interior, ànim de coneixement i d'emocions, aquella complicitat amb els altres -desconeguts, però propers- que són autors o lectors del mateix llibre i, tot això, des de quin dret es demana, i com ho pot demanar qui no ho coneix?

Les imatges antigues més convincents de la lectura, més proselitistes, diríem -i parlo només d'ençà de la meva experiència- s'han anat esvanint entre les veritats empíriques de les estadístiques (sempre inatacables) i els maldecaps immerescuts de la indústria editorial, que molts lectors sentim parcialment propis. M'explico. Abans veia alguna utilitat, algun sentit, en els tòpics amb què s'anunciaven les bondats de la lectura: llegir ens fa millors, i més intel·ligents, llegir és atractiu, una persona que passeja amb un llibre a les mans és sempre proper i digne de confiança, llegir (i escriure, igualment) és una expressió màxima de llibertat, i «que altres parlin dels llibres que he escrit: jo estic orgullós dels llibres que he llegit» (Borges), ... I abans treia alguna commoció de les veritats estadístiques, que semblen encallades en les mateixes xifres i proporcions des de l'invent de l'escriptura: la meitat de la població no té llibres a ca seva ni llegeix gairebé mai, i un terç només llegeix esporàdicament, les dones compren més llibres i llegeixen més que els homes, els joves llegeixen només pels costums que han viscut a ca seva, l'obligatorietat de les lectures escolars és un mal menor (sempre me n'he qüestionat la legalitat, de la imposició d'una lectura concreta, però això és un altre tema), ... Encara que les mantinc en l'argumentari, ja no me'n refio com abans, d'aquestes imatges arquetípiques ni d'aquestes dades aparentment incommovibles, i crec que els nostres elogis de la lectura han d'anar per altres contrades. Sant Jordi, sí, ens donarà una mà, com fa cada any, i els èxits i els clàssics reeditats i els consells dels amics i la publicitat i la silenciosa intenció de cadascú s'hi afegiran, però cal algun ingredient més per oposar-se a aquesta inèrcia que fa dels llibres un bitllet de viatges cap al passat. Els llibres mostren cada Sant Jordi el seu atractiu i fan visible el seu encanteri (també comercial) amb la mateixa intensitat que desapareixen la resta de l'any i això, com es cicatritza? Més enllà de l'esquer de treure els llibres al carrer que practiquen els grans magatzems, un dia l'any, més aviat perquè els compradors hi entrin a comprar altres mercaderies, disquisicions sobre Internet i de la confiança en la supervivència de les llibreries, més enllà de la imposició dels best-sellers i de l'esport (jo crec que eròtic, com tot allò que ens tresquem per despertar el desig) per triar i descobrir les pròpies lectures i per arriscar-s'hi, més enllà de les frases clàssiques sobre el llibre com a amic i la lectura com a exercici mental, i de les innumerables campanyes publicitàries (necessàries, però poc efectives) que hem conegut, més enllà del mercantilisme de totes les empreses humanes i dels càlculs (divertidíssims: si poguéssim transcriure'ls!) que sospito fem els lectors sobre el preu de cada llibre (ho paga?, em compensarà, aquesta lectura?, n'hi ha prou de fer-ne un tast a la biblioteca?, m'espero l'edició de butxaca?, ...), i més enllà de la frustració que suposa cada lectura satisfactòria (no sé si és freqüent, però rere de cada bon llibre jo començo la depressió per no haver estat capaç d'escriure'l, que tan sols és compensada per l'aprenentatge que en trec), quina altra lliçó podríem recomanar?

Hom espera, des de la nit dels temps (dels temps posteriors a l'escriptura, si més no) que les lletres sobre els llibres i la lectura siguin una mena d'evangeli a la recerca de nous adeptes, de nous fidels i creients. Massa bé, una tradició que no hi ha motius per negligir, però, és la millor estratègia? No n'hi hauria prou amb el relat de la pròpia experiència? I, sobretot, per què fer-ne publicitat, d'un plaer?