S'han complert els dos primers anys del govern Zapatero. Han estat de tempteig, fins arribar a l'apoteosi dels darrers mesos, en els quals ha aconseguit desencallar la reforma de l'Estatut de Catalunya i la situació basca. Una cosa i l'altra han generat confiança entre la ciutadania, sobretot perquè no s'ha produït la fi del món imminent que anunciaven el Partit Popular i la Conferència Episcopal. Amb enemics com Rajoy i Rouco, Zapatero pot dormir tranquil. Tanmateix, encara no ens ha demostrat quina és la seva alçada d'estadista. De moment, actua com un venedor de globus de coloraines. I ja ho sabeu: la joia dels infants que en tenen un, de globus, acaba indefectiblement amb una enrabiada. Són joguines de curta durada, els globus. O esclaten, o fugen cel amunt. Zapatero és com un venedor de globus, perquè ven esperances que duraran dos dies. Va engalipar els catalans, com molt possiblement ara engaliparà els bascos. Aquells, ja han tocat de peus a terra. Pasqual Maragall ja pot enviar els seus consellers a escampar, arreu de Catalunya, la bona nova de l'estatut reformat, que els catalans saben -amb independència del que votin al referèndum del juny- que els han donat moix per llebre. Els bascos poden tenir la convicció que les expectatives de pau que ha suscitat l'alto el foc d'ETA no es traduiran en una millora substancial de l'autogovern. Ara per ara, els socialistes, ja han cantat Santa Clara al lehendakari Ibarretxe perquè fa volar coloms. Que, segons diu, el lehendakari, el punt de referència dels bascos són els drets històrics? Sí, naturalment, no en faltaria d'altra!, li responen els socialistes. I afegeixen: però els drets històrics són els que provenen de la constitució espanyola de 1978. El ministre Jordi Sevilla, que sol ésser el primer encarregat de rebaixar els fums als que en tenen massa, no ha dubtat a afirmar que els bascos haurien d'estar agraïts a aquesta constitució, perquè mai no havien gaudit de tanta llibertat com ara. La lectura que en fa, el ministre, de la situació basca, no pot ésser més carpetovetònica. Si fa no fa, comparteix la filosofia d'aquells aventurers d'Amèrica que explicaven als indis la sort que havien tingut pel fet de passar a ésser súbdits de Castella. De manera que si el lehendakari s'havia fet a la idea que podia oblidar-se de la primera estrofa de l'Oriamendi -Por Dios, por la Patria y el Rey!-, ha begut fresc. El model territorial del PSOE és calcat al del Partit Popular. Tant li és, al PSOE, actuar amb impudícia al País Valencià acceptant la secessió lingüística, com amb frivolitat a Andalusia admetent que Andalusia és una nació. Allò que vigila, el PSOE, és que ningú no es desmarqui del postulat dels requetès. En realitat, Zapatero, és a punt de deixar descol·locats els conservadors, perquè allò que fa, amb la revisió dels estatuts, és refundar Espanya. Pemán va deixar-li el discurs fet: «Es que Bilbao y Jeré/ 'ya se vuelven a encontrá!/ 'Ya está lograda la hazaña/ que nos vuelve a la unidá!/ Y se abrazan otra vé/ la boina del Requeté/ y la guitarra con moña:/ y la Virgen de Begoña/ besa a la de la Mercé». Don José María va escriure aquests versos, l'any trenta-set, quan el cel era blau, la mar era blava, i el cor, què voleu que us digui? no el vèiem, perquè era enmig del pit fent tup-tup, però ben segur que també ho era, blau. D'aleshores ençà, sota el gruix del maquillatge autonòmic, coven els mateixos pensaments de sempre -ara caracteritzats per l'autoritarisme dels uns, ara per la tolerància dels altres-, amb els límits de la permissibilitat inamovibles.