El fet de prescindir dels topònims històrics en les divisions administratives sovint ha anat acompanyat d'una voluntat de despersonalització, uniformització i oblit d'una història considerada massa diferenciada. Aquest fou el cas emblemàtic de la creació dels departaments a França el 1790. Els nous departaments, relativament uniformes, trossejaven antigues nacions i regions i marginaven completament les denominacions històriques. Normalment, la toponímia dels departaments procedia d'un accident geogràfic característic, de manera que s'evitaven les connotacions culturals o polítiques. Així, per exemple, la Bretanya històrica desaparegué completament del mapa substituïda pels departaments de Finisterre, Costes del Nord, Ille-et-Vilaine, Loira Atlàntic i Morbihan.

En l'àmbit hispànic, el 1833, el ministre Francisco Javier de Burgos, un antic afrancesat, creà les províncies, una mena d'imitació dels departaments que obviaven les denominacions històriques i agafaven els noms de les capitals administratives. D'aquesta manera, nacions històriques com Catalunya, Aragó, Galícia o el Regne de València restaren esquarterades en tres o quatre províncies. En foren excepcions els territoris on encara eren en vigor el furs, Àlaba, Guipúscoa, Biscaia i Navarra; i també les Illes Balears. En aquest darrer cas prevalgué el nom Balears, una denominació geogràfica que substituïa la històrica denominació Regne de Mallorca. Pel que fa a Palma, qualsevol divisió territorial hauria de respectar els barris i pobles històrics. Topònims com Santa Catalina, es Molinar, es Coll d'en Rabassa, Son Ferriol, els Hostalets, Establiments (que entre el 1837 i el 1919 va tenir municipi propi), es Secar de la Real, Son Sardina o Sant Jordi, entre d'altres, mereixen un respecte i no haurien d'esser substituïts per denominacions impersonals que contribueixen a la pèrdua de la nostra memòria històrica.

Antoni Marimon Riutort, historiador