És fàcilment observable a la geografia de Balears la gran densitat d'ermites, oratoris i santuaris. El cas de la muntanya de Randa, amb Gràcia, Cura i Sant Honorat, ens apareix com una vertadera elevació sagrada. No fa de mal creure que el Cristianisme instaurà un procés de substitució dels cultes a la fecunditat i a la fertilitat, atributs de la dona i de la terra, que se devien donar a aquests llocs. El cas de les mares de Déu trobades és un cas de senyalament de llocs singulars amb un procés particular. En primer lloc apareixen un signes estranys -resplendors, unes llums, uns càntics- que criden l'atenció, a Sant Joan al turó de Son Juny un pastor moro veu un llum, a Costitx una nina veu una claredat dins un magraner. Nins o pastors són els que solen efectuar la trobada, mai gent sabuda o important. Després dels signes de la trobada hi va una comitiva, i dins la cova o el cocó o dins la vegetació -oliveres, ullastres, magraners florits, cardassars...- hi «troben» una imatge que és conduïda a un indret diferent del de la troballa, normalment a l'església principal. Però la imatge vol estar al seu lloc originari i, miraculosament, hi retorna tota sola. Aquest procés es sol repetir tres vegades. Així la gent entén que és necessari construir-li un santuari o oratori, precisament on la imatge s'havia manifestat amb caparrudesa, tres vegades.

Es veu que existeix un fort contacte amb la natura, les trobades es realitzen fora dels nuclis poblats o a turonets elevats o singulars amb vista panoràmica i a poder ser, amb presència d'aigua i hi ha qui hi veu un sentit tel·lúric, en aquesta tria de lloc i en el refús dels llocs més habitats. Això planteja la hipòtesi que aquests espais de culte a la Mare de Déu poden tenir una prehistòria més o menys llunyana. Mitjançant el rite de la trobada es pretendria recuperar aquests indrets on hi havia un culte pagà. Així s'haurien cristianitzat unes creences i cultes entorn de les deesses mares i de les diferents divinitats femenines de la fecunditat, cultes que antigament es donaven pertot arreu. Possiblement escampats pels romans, com així ho testimonia el fet de les «cintes». Un dels rites de fertilitat més antics era el de les cintes -o «mides» perquè havien de fer la llargada de la imatge- unes tires de roba de colors diferents enganxades, ara amb una petita marededéu. Serien una deixa d'un rite de fertilitat antic, es creia que posades a la cintura de les parteres els ajudaven a infantar. Així mateix tot el conjunt de rogatives, peregrinacions o actes similars en demanda de pluja o per a la bona consecució de l'anyada agrícola sense plagues, gelades o altres desastres semblants, agombolarien tota una simbologia de ritus de fecunditat a la terra i a la natura. Aquesta simbologia marca un sentit de continuïtat entre els antics llocs i els actuals santuaris marians a través de les trobades meravelloses.

La gent de les illes puja a llocs significatius en romiatge, com si d'una antiga excursió es tractàs, a fer una trobada conjunta, un pancaritat. I puja als mateixos llocs sense saber que fa centenars o milers d'anys allà mateix també hi pujaven els seus avantpassats i allà hi feien, com ara, una bona festa. Al començament de la Primavera. Són llocs significatius: turons de vista ample, alzinars pregons, al costat d'un cocó, un gorg o una font. Durant aquesta temporada, ara baix el mantell del cicle pasqual i com a cloenda, cal anar a un lloc determinat -de forma col·lectiva- i menjar la resta de panades, robiols, crespells, i moure ball i sarau. Són el que anomenam «pancaritats», romiatges, o més senzillament «anar» o «pujar» a tal banda o a tal altra. El fet prové del repartiment d'aliments, beneïts prèviament, que es feia abans a les famílies pobres i, per extensió, als romiatges que es fan els dies posteriors de Pasqua florida. Aquestes anades en comunitat a ermites, pujols, fonts i bosquets es realitzaven el dia de la tercera festa o la quarta de Pasqua o, fins i tot, el diumenge següent, el diumenge de l'Àngel. Actualment amb la modernització dels costums i per mor de les feines, molta gent no ho fa o ho passen a la segona festa o al diumenge següent, o ho fan només els al·lots. El pujar a peu ha estat molt substituït per anar-hi amb cotxe. El puig de Bonany era, i és la fita dels pobles del seu voltant, Petra, Ariany, Vilafranca, Sant Joan, Maria. Però a Llubí van a l'Ermita del Sant Crist; Algaida i Randa pugen a Cura; Montuïri al puig de Sant Miquel; Porreres al turó de Monti-sion; Santa Eugènia al puig i ermita de Son Seguí; Sineu a S'Ermita i a Sencelles van a la caseta de la Venerable. Molts d'aquests llocs tenen tradició de romiatge molt antiga i amb anades multitudinàries, com el cas del puig de Bonany i la muntanya de Randa, fins i tot els pobles que no tenen lloc significatiu d'encontre ho feien de forma més dispersa, anaven a «fer sa vega» o a «fer sa barena». A tot aquest rebombori -la pujada, la menjada, la festa- al qual s'hi afegien els «Quintos» o els «Salers» -que també dinaven conjuntament- ha succeït una nova adequació als temps moderns, amb disminució, alteració o supressió d'alguns pancaritats. La baixada es feia fins l'any que ve. A no ser que la concessió d'alguna demanda per part de la divinitat o marededéu habitant del lloc fes necessària la pujada per acció de gràcies amb algun exvot convenient. La gent baixa dels pancaritats als llocs sagrats amb les cintes de colors enganxades a la roba, travades amb una petita marededéu de llauna. La Primavera convida a aquesta tipologia de celebracions i àpats en comú, això que per entendre'ns denominam pancaritats i que no és més que una deixa d'aquells pretèrits costums que lligaven l'home amb la terra i amb la seva comunitat. Convendria, si han sobreviscut fins avui a la sempenta moderna i anivelladora conduïda pel turisme, tenir-hi més esment. Quintos, Salers, Captar panades, Deixem lo dol, Pancaritats, Mares de Déu trobades manifesten, per davall, signes evidents i ocults de la nostra relació eterna amb la Natura.