Si a una conrada deformació en la percepció de la pròpia realitat li afegim un pessic de mal gust, tenim una suma molt recurrent: el millor arròs del món és el que es fa a ca meua (en el sentit col·lectiu de l'expressió). A València refusen l'arròs suposadament més típic alacantí, la paella mixta (tal i com la coneixem a les nostres illes). He escoltat massa gent dient que la paella valenciana no és res devora una bona paella de Formentera. He acudit a diversos restaurants barcelonins de vora mar seguint unes vegades el consell de bons amics i d'altres el d'articles sibarítics de panxes molt reconegudes i sovint -m'atreviria a dir que massa i tot- la decepció ha estat d'una vegada i mai més. En això dels arrossos, tothom grana cap a casa i la meva humil experiència em diu que és molt difícil menjar-se un arròs dolent en qualsevol indret de la costa valenciana i que en canvi és molt fàcil menjar-se'n un d'immenjable a Barcelona i en molts llocs de la molta costa illenca. (Parlam de restaurants, s'entén). Jo, que en això de l'arròs sóc un gran xovinista, no me n'estic de dir orgullós que en pocs llocs menjareu arrossos tan bons com a ca nostra (al nostre país, vull dir). Si m'abandon a la memòria, guard un record sublim d'un arròs melós de conill amb caragols de Casa Salvador, a Cullera, o d'un altre arròs melós de llamàntol a La Dàrsena, a Alacant, o d'un excel·lent arròs a banda a la platja de la Malva-rosa, a València: els millors arrossos, per tant, els valencians (i amb diferència). En canvi, a Barcelona, el millor arròs que m'he cruspit és clandestí: el trobareu totalment amagat en una carta d'un restaurant de carns a la brasa del barri de Gràcia que es diu El Glop i dins de l'apartat de plats del dia: arròs caldós de llamàntol... Així són les intranscendentals distorsions que patim els ignorants.