Anar amb el nas a l'aire ensumant la frescor humana allà on es colgui, per a mi, a més d'un vici antic, em resulta molt reconfortant, què volen que els digui. Anar orella alta i ulls espolsats, no és tan mal de fer, el que passa és que no sempre s'estrevé tenir humor ni temps per a fer-ho. Conseqüentment ens perdem una bona munió d'un companatge mengívol a l'uf. Em referesc sobretot al posats de la gent quan es pensa que no la miren, als gests automàtics, a la frescor de les paraules que s'utilitzen, que surten totes soles en conversacions que escoltes sense que ningú t'hi demani, immersos dins els temes de les converses, que solen ser d'allò més avorrits i pedestres. El nivell és molt baix quant a les temàtiques, en canvi és riquíssim en recursos del lèxic, frases d'impacte estudiadíssim, modes passatgeres quasi sempre extretes de la televisió, adjectius qualificatius molt imaginatius i efectistes. I també, qualque vegada, vicis, flaqueses lexicològiques. Per exemple, hi ha molts comentaristes esportius, d'aquesta casa i de les altres també, que quan es refereixen al RCD Mallorca de les nostres ungles màrtirs, utilitzen el qualificatiu «club vermellenc» com a sinònim de vermell, i es queden ben amples. I no: vermellenc significa que no arriba a vermell definit, com groguenc no acaba de ser groc, m'enteneu el que vull dir? Vénga vermellenc per aquí, vermellenc per allà, setmana i altra també, que no es cansen, tu... Dins el mateix context de modes en el parlar, record molt bé quan, fa un bon grapat d'anys, assegut a la terrassa del Bar Cristal vaig observar tres xavalots que es miraven amb molta atenció una al·lota que passava remenant molt les anques. Un d'ells s'exclamà: «'Está pidiendo Nugget a gritossss...!». Passava que, aleshores, per la televisió amollaven per pa i per sal un anunci d'aquesta marca de betum, en la qual es veia un primer pla d'uns peus que caminaven dins unes sabates que grunyien, feien nyic-nyic-nyic, i una veu en of deia exactament això que el jovençà havia amollat. Amb un altre sentit, aquest, evidentment.

Trob al meu bloc de notes una altra sortida molt imaginativa per explicar oralment i clar un fet concret. Una mica dura, és veritat, però original i efectiva a dojo. Succeí dins el bus número 15 de les meves anades i vengudes de Ciutat al Coll d'En Rabassa i viceversa, un migdia. El vehicle anava ple fins a la bandera, però jo, com que havia pres la precaució d'anar a agafar-lo davant el Bar Bosch, havia pogut trobar seient i ja m'encalçaràs si et ve de gust. A la parada de davant l'Escola Graduada pujaren dues nines de devers desset o devuit anys, per aquí, altes i primatxoles, i així com pogueren anaren passant cap a la part de darrere, fins que trobaren una barra vertical que els agradà per aferrar-s'hi, a dos o tres metres d'on jo seia, i s'hi estacionaren. Al punt una d'elles digué fort i clar i castellà: «'Alguien tiene albóndigas podridas en los sobacos, por aquí!» i no rigué la gràcia perquè no tenia cap rialla, pel que es veu. Seguidament s'acostaren una mica més cap a la meva posició, remugant, l'altra: «Los hay que creen que las duchas sólo son objetos de adorno», rebatent el clau. Per l'indret on s'hi esbargien flaires poc recomanables, tot eren mirades serioses i interrogants, tothom mirava tothom i ningú feia la cara sospitosa ans al contrari: tots enarboraven mirada acusadora contra tots. Què maco és aquest món d'enrampades vaig pensar, mentre prenia bona nota i em reafirmava en la creença del gran cabal de frescor humana que es perden els que, o no escolten ras i net, o s'endollen els auriculars d'això d'MP3 per circular per la vida...